Pep Coll ‘resol’ el ‘crim del gitano’ 70 anys després

L’escriptor, autor d’aquest true crime a la catalana que va ser Dos taüts negres i dos de blancs, va créixer sentint parlar del crim del gitano, un més en l’extens inventari de dissorts de proximitat de quan a cada casa hi havia una escopeta i només feia falta un motiu, per nimi que fos, per prémer el gallet, però mai va pensar que d’allà sortiria una novel·la. Encara menys una com Els crims de la mel (Proa; Destino en castellà).

"Hauria quedat com un altre de tants, perquè cal veure la quantitat de crims que hi havia al món rural, si no hagués sigut pels rumors que circulaven que deien que qui es va presentar davant la Guàrdia Civil no va ser qui realment el va matar, sinó el seu germà", explica Coll, que després d’estudiar a consciència el sumari del cas va decidir llançar-se a la muntanya de la ficció. Sense investigació periodística, sense estudi històric. Només una novel·la a partir d’un assassinat real. "Tot el que va passar després del crim no em semblava gaire interessant des d’un punt de vista novel·lístic, o almenys no m’ho semblava pensant en el lector d’avui", aclareix.

Llibertat individual

El que sí que atreia l’autor de L’any que va caure la roca era explorar la llibertat individual a partir dels personatges del Galderic i de la Samara, el germà de l’agressor i la viuda del finat, respectivament, i reflexionar sobre "la veritat en un moment tan discutible com l’actual". "La veritat no només s’oposa a la mentida, sinó també a la simulació", assegura. Això explica, afegeix, les escenes teatrals i les picades d’ullet constants als rituals judicials i religiosos. "Em va sorprendre molt descobrir que en el seu origen l’Audiència de Lleida havia de ser un teatre. Van fer els fonaments i quan el van tenir llest van decidir que en comptes d’un teatre seria una audiència provincial. Ben pensat, un judici no deixa de ser una actuació", assenyala.

Amb Els crims de la mel, Coll també ha volgut posar el focus en la tensió entre pagesos i gitanos, dos mons oposats i pràcticament irreconciliables: un, arrelat a la seva masia, i l’altre, nòmada, en constant moviment. "Els gitanos eren vistos com una plaga, almenys en aquesta zona; xocaven frontalment amb l’estil de vida del pagès, sempre amb els mateixos horitzons i aferrat a la seva terra", reflexiona.

Notícies relacionades

Obama inclou una cançó de Rosalía a la seva llista de favorites del 2025

La revista ‘SuperPop’ torna als quioscos amb una edició especial de Rosalía

Una altra cosa que li va cridar l’atenció va ser la deshumanització que durant dècades ha acompanyat aquest gitano desposseït de nom, i no diguem ja de cognoms. En altres casos similars, recorda Coll, tot el poble parlava de les morts de l’hereu de Teixidor d’Abella o dels masovers de Carreu. Del gitano, no obstant, poc més es va saber. "Ningú sabia com es deia, era com si haguessin matat un senglar", lamenta.

La violència quotidiana d’una època en què la caça i el contraban eren complements bàsics per a la supervivència esquitxa una novel·la que Coll ancora de nou a la conca de Tremp en els anys de postguerra. Un paisatge emocional que, assegura, li serveix per explicar els temps que corren. "Aquestes històries poden donar molt de si, no com un vestigi arqueològic que va passar en un moment determinat, sinó com una cosa que pot explicar el món d’avui", defensa un autor que creu que la novel·la està genèticament dissenyada per sobreviure. "És un gènere que, com el capitalisme, s’està adaptant constantment. Des de finals del segle XIX es diu que ja té sentit i aquí seguim", remarca.