Laia Codina i Anna Vilar, de l'Assemblea de Docents: "Hem de replantejar el sistema tenint en compte els qui som a primera fila"

Què és l’Assemblea de Docents i quina relació té amb els sindicats?

Laia Codina (L.C.). És un espai de trobada i de deliberació del professorat i personal educatiu, i a partir d'aquí vam començar a engegar diferents actuacions. És veritat que els sindicats hi han sigut des del primer dia, però en un segon terme escoltant què és el que ens genera malestar i els motius que, a banda del sou, ens preocupen.

Anna Vilar (A.V.). El que veiem és que els sindicats ens necessiten perquè sí que és veritat que són els que van negociar, però necessiten els espais de debat per saber quines són les nostres demandes i nosaltres no volem que negociïn sense les nostres opinions.

L’acord signat entre Generalitat i els sindicats CCOO i UGT, no s’ha fet d’acord amb les vostres demandes? Fins i tot sembla que ha enutjat més al col·lectiu...

L.C. No es pot dir que és un acord del professorat quan la majoria dels sindicats i molts centres ni tan sols l’han avalat.

A.V. Ens demanen que acceptem un acord que no hem pogut ni discutir ni votar. L’educació no es pot negociar d’amagatotis en un despatx sense comptar amb els mestres i professors.

Els sindicats, tots ells, actuaven, però, en nom vostre fins ara...

L.C. La visió que es dona de nosaltres és que ens movem per temes de sou i que tenim moltes vacances, quan tot això és el menys important. És evident que com qualsevol altre col·lectiu reivindiquem allò que considerem nostre, però el que ens interessa és explicar què vol dir que estem saturats de burocràcia, què suposa la massificació a les aules, o la manca de democràcia als centres. Aquest punt, per exemple, no era entre les demandes sindicals, però trobem molt greu que els claustres hagin perdut pes. Ara és un bon moment per tornar a la idea de democratitzar els claustres. Les direccions van saturades i acaben sent gestors.

A.V. L’assemblea és un espai com molt més participatiu.

Com va començar a agafar embranzida l’Assemblea de Docents de la Catalunya central?

L.C. El gener vam fer una crida als centres de primària i secundària de la Catalunya central perquè vinguessin a parlar del malestar que hi ha preveient que vindrien vagues. Ens vam trobar que a les 6 de la tarda d'un dijous van aparèixer una cinquantena de persones. Va ser la primera assemblea que es va organitzar. Els representants sindicals hi són des del primer dia en un segon pla, escoltant-nos molt.

Una de les queixes dels docents fa referència a la burocràcia. Què passa?

L.C. La nostra tasca hauria de ser ensenyar i educar. Hi ha una part de papers que hem de tenir, com qualsevol altre col·lectiu. Però tenim unes programacions que han anat canviant en funció de cada canvi polític, i cada canvi comporta haver de fer programacions d'acord amb un nou model que ho revoluciona tot. Tot ha de quedar registrat. És com si la paraula del professor perdés sentit.

A.V. Els canvis legislatius no estan justificats pedagògicament. Llavors vas desbordada i cada vegada tens més papers per omplir, per fer, per registrar. Ja entenem que hi ha d’haver una base per justificar i reflexionar la tasca que fem, però ara va molt més enllà d'això.

L.C. Inspecció hauria de venir, parlar de quina problemàtica tenim, entrar a les aules, debatre sobre diversitat, quantes hores tenim vetlladores a les classes o el personal que hi hauria d’haver. En lloc d’això es tanquen al despatx a controlar papers. Quan ve l’inspector és una mica ‘ai que ve el llop’.

L’altra gran demanda són recursos per fer front a la diversitat.... Per què no es pot atendre?

A.V. La realitat és que hi ha molts infants amb necessitats educatives especials, no només a un centre d'educació especial sinó a les escoles ordinàries. Es va fer un decret d'inclusió que es va desplegar però sense recursos humans. Falten més mestres i personal educatiu per acompanyar tot aquest alumnat. També falten vetlladores, educadores i integradores.

L.C. A les aules hi ha alumnes que, per exemple, encara no han après la llengua. Si estàs sola a classe has d'intentar gestionar els multinivell sense desatendre ningú. Des del que no sap la llengua fins al que té una base més sòlida, i això és difícil. Tot i així ho fem.

A.V. Sí, desbordats i a costa de la teva salut mental. És el preu que acabes pagant com a mestre.

La paraula ràtio, el nombre d’alumnes per aula, també surt a totes les pancartes de protestes.

L.C. És molt simple. Qualsevol de nosaltres que estigui amb 27 adolescents, ja no dic 30, a dins d'una aula en un moment que estan canviant, que estan buscant el seu propi jo, i alguns d'ells amb una motxilla carregada, qualsevol persona, insisteixo, crec que es pot posar de seguida en situació de què vol dir.

Tot es resumeix amb més recursos, humans i econòmics, la burocràcia i la democratització dels centres?

L.C. Jo penso que seria clau obrir debats pedagògics. No parlem mai obertament de sabers, de la manera d’avaluar... No hi ha debat. Cal obrir debats i replantejar el mateix sistema des de la base, tenint en compte els qui estem a primera línia. Ara el departament aprova unes lleis i fem uns cursos de formació de pressa i corrents per entendre què és el que se'ns està demanant, que cada cop es va complicant més.

A.V. L'educació s’ha anat jerarquitzant, i els docents i el personal educatiu no tenim temps, amb tanta paperassa, per parlar de què volem fer o com estem treballant. Des de dalt es van prenent decisions de les quals no podem participar.

Creieu que les famílies entenen les reivindicacions dels professionals de l’ensenyament?

Notícies relacionades

La base de Sant Climent, escola de corresponsals de guerra

Metges s'afegeixen a les protestes dels mestres a Girona: "No voldria que un cirurgià m'operés després de vint hores treballant"

L.C. Tenim mala fama i el que intentem nosaltres a través de diverses accions que hem anat fent és explicar-nos. Nosaltres farem els possibles per intentar explicar la problemàtica des de dins.

A.V. Jo diria, per la meva experiència, que les famílies estan al nostre costat. Creiem que les famílies estan al nostre costat.