Anna Cornudella: "El capitalisme perjudica el nostre desenvolupament com a espècie"

¿És cert que la idea que va resultar en The human hibernation va sorgir d’un porc espí?

D’un animal semblant, l’equidna, que viu a Austràlia. Temps enrere vaig llegir un article en el qual s’explicava com, amb motiu dels incendis que el país va patir fa més d’una dècada, els equidnes van desenvolupar l’hàbit d’hibernar; la comunitat científica es preguntava com havien pogut sobreviure en un entorn inhabitable, i la resposta és que va ser perquè van alentir el seu metabolisme. Aquell article va fer que em sorgissin diverses preguntes: si el nostre entorn deixés de ser habitable, a causa del canvi climàtic o d’algun altre motiu, ¿ens convertiríem també els éssers humans en hibernadors per sobreviure? I, si n’haguéssim sigut des del principi, ¿com s’hauria desenvolupat la nostra espècie? Allà va néixer la pel·lícula.

A jutjar exclusivament per la seva premissa, la pel·lícula suggereix un escenari apocalíptic o distòpic. No obstant, el món que retrata és més a prop de la utopia...

Sí, em va interessar allunyar-me de les convencions del cine de ciència-ficció i proposar una cosa semblant a un món utòpic, en el qual l’ésser humà ha deixat de tenir la capacitat de control perquè està sotmès als mateixos cicles que marquen la resta dels animals, i en què tant la fauna com la flora tenen la seva pròpia veu. En la natura hi ha multitud d’éssers vius que ni tan sols solem percebre perquè estem massa abstrets. La pel·lícula mostra la natura com una cosa gegant i l’ésser humà com una cosa diminuta, que és just el contrari del que nosaltres percebem per defecte, i convida l’espectador a contemplar i escoltar.

De fet, els personatges que apareixen a la pel·lícula escolten molt i parlen molt poc. Res a veure amb el que passa al món real.

Sí, els humans parlem massa i no escoltem prou. Hauríem de callar i prestar més atenció al funcionament de la natura. A través de la ciència i la religió hem creat narratives per intentar comprendre l’essència del món natural però, com més relats creem, més ens n’allunyem. A la pel·lícula suggereixo formes alternatives de narració. Al cap i a la fi, els nostres relats, els nostres mites i les nostres religions serien diferents si fóssim una societat que hiberna. Probablement, la nostra organització familiar també ho seria. Penso en les marmotes, per exemple, que modifiquen les seves regles socials cada vegada que es desperten; es barallen entre elles i estableixen noves maneres de relacionar-se.

Tenint en compte com es qüestiona el nostre mode de vida, ¿vostè diria que és una pel·lícula política?

Sens dubte, perquè presenta un món en el qual les estructures socials, econòmiques i familiars que sostenen el sistema capitalista o bé mai han existit o bé han sigut desmantellades i que, per tant, funciona a mode d’alternativa a un tipus de vida que no només està destruint el planeta sinó que també ha limitat la capacitat de l’ésser humà per desenvolupar tot el seu potencial cognitiu. El capitalisme perjudica el nostre desenvolupament com a espècie.

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

The human hibernation va ser completada durant la pandèmia. ¿Fins a quin punt la va influir?

El cas és que el germen va ser una peça de vídeo d’uns 20 minuts que vaig realitzar en el marc d’un projecte d’investigació artística impulsat pel Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), i que vaig presentar molt poc abans que explotés la pandèmia. Quan ens vam confinar, molta gent em va escriure per fer broma dient-me coses com "¡si que l’has feta grossa!». I és que el confinament va permetre que es materialitzessin algunes de les idees que plantejo. Va ser molt interessant comprovar que, en efecte, quan l’ésser humà desapareix un temps la natura reviu immediatament i recupera el control de l’espai que nosaltres ocupàvem. Em va semblar preciós.