La literatura britànica perd l’últim savi de l’humor anglès

"Com més vell et fas, més difícil és veure les coses d’una manera divertida; quedes atrapat pels tòpics de l’edat com la decadència física i mental", reconeixia fa un parell de dècades, 20 anys de no res, David Lodge (Londres, 1935), una eminència de la literatura britànica i polit mestre de l’humor anglès que va combinar durant gairebé tota la seva vida la rigorosa serietat de l’acadèmia i el fenomenal xivarri de la sàtira festiva.

"L’humor és un tema molt seriós", defensava Lodge, celebrat en vida com un dels grans de les lletres angleses i aixecat després de la seva mort al panteó dels gegants del riure d’etiqueta, on l’esperen P. G. Woodhouse, Evelin Waugh, Kingsley Amis i Tom Sharpe.

"Va ser un gran escriptor còmic i un home savi i generós. En el terreny personal, sempre recordaré i estaré agraït per l’alè que em va donar al llarg dels anys", va escriure a Bluesky Jonathan Coe, hereu espiritual de tots ells, després de conèixer que Lodge, de 89 anys, havia mort ahir. "Ha mort en pau envoltat de la seva família", va anunciar a través d’un comunicat Vintage Books, de Penguin Random House, segell que ha publicat tota la seva obra des de 1975.

Nascut al sud de Londres el 1935 i crescut entre Surrey i Cornualla, on va ser evacuat durant la Segona Guerra Mundial, Lodge va arribar a la literatura per la porta gran, la de l’acadèmia (es va llicenciar en Lletres per la University College de Londres i es va doctorar a la Universitat de Birmingham), però no va trigar a trobar una desviació la mar d’entretingut i profitós en la sàtira de la vida acadèmica.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Va ensenyar anglès a estudiants estrangers al British Council de Londres; va escriure la seva primera novel·la The Picturegoers, estant a l’exèrcit; i mentre impartia classes a la Universitat de Birmingham, va donar forma a la seva celebrada Trilogía del campus, impecable venjança contra les teories literàries i el carrusel d’intrigues, mesquineses i absurditat que regien (¿regeixen?) la vida entre classes i facultats ambientada a la fictícia universitat Rummidge.

Al menú, especialistes en Jane Austen, professors desubicats, aparatoses col·lisions culturals, seminaris delirants i ardoroses relacions entre titans del deconstructivisme i eminències de la literatura victoriana. Intercambios, (1975), El mundo es un pañuelo (1984) i Buen trabajo (1988), aquestes dues últimes finalistes al premi Booker, van ser la seva targeta de presentació, però abans ja havia sobresortit amb sàtires hilarants com La caída del Museo Británico. En paraules de la seva editora, Liz Foley, "la seva contribució a la cultura literària va ser immensa, tant en la seva crítica com a través de les seves novel·les magistrals i icòniques que ja s’han convertit en clàssics". En aquesta categoria destaquen també títols com Terapia (1995) i Almas y cuerpos (1980).