Expedient Melendi: torna a arrasar al Sant Jordi

A ixí que ja són cinc les nits de Melendi al Palau Sant Jordi en la gira 20 Años sin noticias: les dues de fa un any, i ara tres més. Doncs a 17.500 assistents per concert, o gairebé (per a l’últim, el pròxim dia 27, encara queden entrades), ve a ser com omplir el Camp Nou. I, entre els analistes del sector, espatlles encongides i cares de no entendre res. ¿Què passa aquí? El cantant de qui gairebé ningú confessa ser fan, objecte de certa mofa i befa, tractat durant anys com imitador d’Estopa (alguna cosa tenia), resulta ser un dels venedors d’entrades més importants de l’star-system espanyol.

S’imposa la missió d’intentar desxifrar el fenomen, però el concert d’ahir va convidar a concloure que no hi ha misteri sobre Melendi. Ell és el veí del barri que triomfa, que canta a cor obert les misèries més universals i que es delecta del seu fons d’antiheroi, com amb Mi primer beso, en la qual va confessar que anava "endarrerit" als 16 en les arts de la seducció, "escanyolit" com era i "amb mig gep". Narrativa que, fosa amb elements rockers que miren al sud, amb ganxos lírics molt col·loquials i tornades reeixides, qualla no només entre el públic de la seva quinta, els de 40 anys, sinó ara també en una generació per sota, com va evidenciar ell al donar les gràcies "a aquesta gent tan jove que s’ha sumat, i als seus pares i família, que els han fet escoltar els discos".

Els seus primers registres podien arribar a tenir cert encant primitiu, però Melendi els poleix i adorna amb una presència gairebé simfònica (banda d’11 integrants), a sumar una posada en escena aparatosa, amb grans pantalles i flamarades de grups de heavy. Sempre agrada que es noti que hi ha hagut despesa. Punos d’ancoratge del repertori van ser Un violinista en el tejado, amb la seva acceleració tan estopera, la pujada de Barbie de extrarradio i un assalt a Con solo una sonrisa, a la qual es va sumar, per sorpresa, una poderosa Índia Martínez, completat amb el seu altre duet discogràfic, Si ella supiera. El featuring amplificador de públic és un altre recurs habitual de Melendi (que també ha compartit temes amb Carlos Vives, Alejandro Sanz, Aitana i molts més).

I hi ha aquests versos soferts i, per què no dir-ho, desacomplexadament cutres, i molta honra: "Yo quiero ser guerrero / com lo sois vosotros / dejándome los huevos en cada canción" (Cenizas en la eternidad). Poètica crua en vena, i a l’altre extrem, l’acidesa crítica de Cheque al portamor, i el romanticisme de Tu jardín con enanitos. Vèrtexs d’un fenomen amb diverses capes que propicien una seducció a gran escala, tot i que als profans els pugui semblar inexplicable. Però no sempre les coses són com creiem que haurien de ser.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Melendi

Palau Sant Jordi (13/12/2024)