La història real de la calçotada a Catalunya: tot va començar per un descuit

La gastronomia catalana és una de les més riques i variades de la península, fruit de la combinació entre els sabors del mar i la muntanya. Es caracteritza per l’ús de productes de proximitat i receptes tradicionals que han passat de generació en generació.

Plats com el pa amb tomàquet, l’escudella o els canelons formen part de la identitat cultural de Catalunya, i el seu sabor no deixa indiferent cap comensal.

A més, la cuina catalana destaca pel seu respecte pel producte de quilòmetre 0 i per la importància de la temporada. Cada època de l’any té els seus plats típics, cosa que fa que la gastronomia estigui molt lligada al calendari i a les celebracions populars.

De gener a març

Menjar bé no és només una qüestió de sabor, sinó també de compartir, reunir-se amb amics i família i mantenir vives les tradicions del territori.

Un clar exemple d’aquesta cuina de temporada són els calçots: la seva temporada sol anar de novembre a abril, tot i que els mesos de gener, febrer i març són els de més consum.

És llavors quan es troben en el seu millor moment, amb una textura tendra i un sabor dolç que els converteixen en els protagonistes de les mítiques calçotades.

Origen curiós

Durant la seva temporada, milers de persones es vesteixen amb grans pitets per degustar, sense por d’embrutar-se, desenes d’aquestes cebes tendres i allargades, submergides en la tradicional salsa romesco.

A més, el seu consum té un origen molt curiós que prové de la badada d’un pagès.

La procedència d’aquesta tradició és a Tarragona, concretament al municipi de Valls, a l’Alt Camp. Allà, Xat de Benaiges, un agricultor de la zona, va trobar dues cebes grillades al seu hort.

El protagonista de la història

Benaiges va decidir tornar-les a posar al foc per aprofitar-les, i aquestes es van carbonitzar per fora, a causa de l’excés de flama. A simple vista semblaven incomestibles, però el pagès les va pelar per retirar-ne la part cremada i va veure que continuaven sent tendres per dins.

Quan les va tastar va descobrir un sabor dolç i melós, completament diferent del de la ceba crua.

Llavors, Benaiges va decidir perfeccionar el cultiu per facilitar el consum de la ceba, fent-la allargada i no rodona.

Famílies humils

A mesura que la planta creixia, l’agricultor amuntegava terra a la base de la tija de la planta, per cobrir-la del tot i modelar la seva forma. D’aquesta manera, la planta s’allargava per sortir a la superfície a la recerca de sol per fer la fotosíntesi.

Aquest procés, anomenat calçar, és el que va donar origen al nom de calçot i a les posteriors calçotades.

Abans de convertir-se en una tradició popular, els calçots eren l’aliment de les famílies més humils, que aprofitaven les cebes calentes per alimentar-se durant l’hivern.

La tradició popular

Notícies relacionades

Compte si tens gos o gat: Europa aprova una nova llei amb data límit per complir-la

Avís als joves menors de 30 anys: així pots estalviar fins a 400 euros en la declaració de la Renda

A mitjans del segle XX, la Penya artística l’Olla de Valls va decidir organitzar revetlles que unien cultura, gastronomia i art. Any rere any publicaven un programa cultural on oferien poesia, teatre i música al carrer acompanyats d’un gran banquet de calçots i salvitxada, la salsa originària de la regió.

La tradició ha continuat fins als nostres dies i cada mes de la temporada reuneix milers d’amics i famílies al voltant del foc, per degustar aquesta senzilla delícia. A més, des del 2001 els calçots de Valls es troben custodiats sota el segell d’Indicació geogràfica protegida, que garanteix la qualitat i l’origen d’aquesta ceba.