Juan Gómez-Jurado: «Soc un orgullós escriptor de primers lectors»

Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), l’escriptor dels 3,5 milions d’exemplars venuts, que ha sigut traduït a 40 idiomes, i dels 6 milions d’espectadors de l’adaptació televisiva de Reina Roja, s’acomiada després d’una dècada amb Todo muere (Ediciones B) de l’univers Reina Roja.

Sense revelar res i esquivant l’espòiler, quina manera d’acabar un llibre i donar carpetada a tot l’univers Reina Roja.

La millor manera de resumir-ho és recordar-me el que em va passar amb El Senyor dels Anells quan tenia 13 anys: vaig llegir quatre vegades seguides el moment en què Gandalf cau a l’Abisme de Mòria amb el desig que la pàgina canviés. M’havia relacionat tant amb la història que l’únic que volia era modificar-la. I aquesta mateixa sensació és la que em va fer escriure aquest final del qual no hauríem d’estar parlant.

Amb Todo muere tanca el que semblava trilogia però que ara se sap que és un univers de llibres interconnectats. Li diran que ha matat la gallina dels ous d’or.

Aquesta és la història que jo volia explicar. Òbviament, els meus editors voldrien que continués escrivint sobre l’Antonia i el Jon, però la meva resposta sempre va ser que això és el que se’m va acudir des del principi. Ara el que estic escrivint no té res a veure. Però, d’altra banda, no et pots fiar de res que hagi dit en una entrevista, perquè us menteixo a la cara sense cap rubor.

¿I això?

A mi em costa mentir a la meva dona quan em pregunta si he tret el gos. Això és més important, perquè és el món real. Però quan comencem una entrevista, estem parlant de ficció. Llavors, òbviament, he de protegir-me de la millor manera possible per protegir l’experiència del lector. Perquè, en realitat, a gairebé cada pregunta que tingués a veure amb el futur, la meva resposta hauria de ser, «¿a tu què t’importa?». Així que l’únic que puc fer és mentir-te. ¿Et dic la veritat? ¿Et dic que els reis són els pares? No, no.

Llavors, ¿s’han acabat els llibres d’Antonia Scott i el Jon?

¿I a tu què t’importa? (rialles)

¿I si prova de mentir?

Estic particularment emprenyat amb com el ciutadà es relaciona amb la veritat i la informació últimament. Aquesta progressiva infantilització, aquest prendre’ns a tots per gilipolles, aquest dir un dia una cosa i el següent la contrària, com si fóssim nens... Em resisteixo. No vull formar part d’això.

Una altra proesa: arribar fins aquí sense que li esbudellin les trames, immunitzant-se contra l’espòiler. ¿Com diria que s’aconsegueix això?

Aquest és l’autèntic miracle. Ningú m’ho ha preguntat mai i continuo flipant. Perquè, si ho plantegem en termes estadístics, ¿com és possible que de tres milions de lectors cap ens hagi sortit gilipolles? És bonic, preciós. Ni un vídeo a TikTok destrossant la relació entre llibres, ni una sola anàlisi a YouTube... És miraculós. I això es produeix perquè els lectors s’han adonat del que significava la proposta i, si volien comentar-ho amb un altre, havien de vendre-li la moto i convèncer-lo que es llegís el llibre. Els lectors s’han enamorat d’una cosa molt revolucionària, que és que algú no els prengui per idiotes.

«La meva feina és aconseguir que la gent vingui a la festa», diu.

A veure, tu pots estar llegint Regreso a Howards End en una traducció d’Eduardo Mendoza i ser la persona més feliç del món, però allà no s’arriba sol. Qui et digui que amb 16 anys estava llegint i entenent Iris Murdoch, segurament t’està mentint. Si vols convertir-te en algú a qui li agradi Iris Murdoch, potser has de començar per Arturo Pérez-Reverte o Almudena Grandes. Jo no soc cap d’aquests; jo soc el que va ser per a mi Astèrix: un orgullós escriptor de primers lectors. Aquesta és la meva feina. I no només perquè llegeixin les meves coses. Algú que aparta la vista de la pantalla... ¡Més, sisplau!

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

¿Com s’asseu un davant de l’ordinador sabent que any sí, any també, serà l’escriptor més llegit en espanyol?

És que l’escriptor no importa. Estaria igual de cagat de por si la meva novel·la anterior hagués venut 10.000 exemplars. Bé, probablement més, perquè no tindria per pagar les factures. El blanc sempre és el blanc i sempre estàs mort de por. A més, jo que soc una persona extraordinàriament insegura, sempre penso que per fi d’una punyetera vegada amb la pròxima novel·la és quan s’adonaran que soc un impostor que no té ni idea d’escriure.