Amor al musical

Jon M. Chu (Crazy rich asians, En un barrio de Nueva York) no ho tenia fàcil per portar al cine amb èxit el popular musical homònim de Broadway (inspirat en una novel·la de Gregory Maguire). Almenys per dues raons: les altes expectatives entorn del projecte i la dificultat d’encertar en la translació visual al blockbuster actual de l’univers Wicked. Afortunadament, almenys en la part que s’estrena ara (som davant de la primera meitat d’un díptic), surt més que airós del repte.

Juguen a favor seu dues coses òbvies. La primera, que les cançons del musical són extraordinàries. La segona, l’elecció de dues intèrprets magnífiques per encarnar l’Elphaba (Cynthia Erivo) i la Glinda (Ariana Grande), protagonistes d’aquesta història sobre els orígens de la Malvada Bruixa de l’Oest d’El màgic d’Oz (1939). A més d’evidents qualitats interpretatives i vocals, totes dues tenen un carisma espectacular i hi ha molta química entre elles. Erivo és pura tendresa i emoció. Grande té la gràcia de les actrius de comèdia dels anys 30, és petita i imparable alhora.

Però, a més de per les seves cançons i les seves actrius, Wicked funciona per la magnífica coreografia dels números musicals: la pel·lícula destil·la coneixement i amor pel musical cinematogràfic. També per la barreja de naturalitat i contundència amb què aborda temes de pes (la classe, el menyspreu envers el que és diferent, la corrupció del poder, la solidaritat) i pel desvergonyiment amb què desplega un univers en què conviuen una fantasia deliciosament antiquada (l’amor pels decorats) amb els recursos visuals del cine d’entreteniment del present. Només li falta una capa més de brillantor i distinció, alguna cosa que la faci ser formalment única. És el seu principal problema. L’altra és una arrencada allargada i amb poc ganxo per al públic infantil.

Notícies relacionades

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

‘Wicked’

Jon M. Chu (Estrena: 22/11/2024)