Rigor i recolliment amb Laurence Equilbey

D esprés d’inaugurar amb la Cinquena Simfonia de Mahler i prosseguir amb un programa centrat sobretot en Mozart amb què va viatjar a Madrid, la temporada de l’Orquestra Franz Schubert Filharmonia va continuar aquest cap de setmana al Palau de la Música Catalana amb un repertori bastant inusual i que mirava a París. Abans del concert es va anunciar que la vetllada estaria dedicada a les víctimes i a les famílies afectades per la recent catàstrofe climàtica que va afectar sobretot el País Valencià.

Una vegada més, i això ja és una característica del conjunt català, es va apostar per uns convidats d’absoluta excepció com són la soprano Núria Rial, el baríton José Antonio López i el sempre solvent Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana que lidera Xavier Puig. Tots ells van interpretar l’emocionant Messe de requiem en Re menor, Op. 48 de Gabriel Fauré, una de les obres més consolidades del gènere. Va guiar els solistes i els conjunts la consagrada mestra francesa Laurence Equilbey, en el seu debut local, que va demostrar solvència i autoritat, gest clar i molt bon gust en les decisions de fraseig i expressives. El seu domini es va poder apreciar tant en les indicacions instrumentals com en el treball de les veus.

Més enllà de l’entusiasme que li és propi, la Franz Schubert Filharmonia travessa un molt bon moment, i això ja va quedar clar en les dues primeres obres del programa, totes dues molt poc programades, com són la Marche funèbre de Luigi Cherubini (italià de naixement, francès de nacionalitat i mort a París) i la Simfonia Núm. 1, Op. 32 de l’aquí desconeguda compositora, pianista i pedagoga vuitcentista Louise Farrenc, en l’obra de la qual Equilbey és una autèntica autoritat.

I si la breu obra de Cherubini va omplir el Palau de caràcter i intenció amb els seus acords foscos i el seu ambient de lúgubre fanfàrria (que la mestra s’encarregaria de contrastar adequadament), la de Farrenc es va convertir en tot un descobriment; contemporània dels més grans del Romanticisme francès –va morir el mateix any que Bizet–, la simfonia, interpretada en quatre moviments i datada el 1842, va lluir idees i melodisme, deutora sens dubte dels grans simfonistes de l’època. Obra ambiciosa de dimensions, el seu Adagio cantabile va sonar encantador, mentre que tant el Minuetto Moderato a tall de Scherzo com l’Allegro assai del final van demostrar complexitat arquitectònica i una excel·lent concepció de la tímbrica. D’acord amb l’exposat, és d’esperar que les obres de la compositora puguin tenir una nova vida, i la inquieta Franz Schubert Filharmonia podria convertir-se en el seu feliç paladí local.

Tot això va servir d’aperitiu ideal al delicat, intimista i esperançador Rèquiem de Fauré, una obra que fuig de la teatralitat pròpia de les grans i populars misses de difunt i s’atura en la bellesa estètica de la melodia i en l’expressivitat de la música. Ja des de l’Introit et Kyrie la participació del Cor de Cambra del Palau va ser impecable, matisada fins a l’impossible, lluint veus empastades i equilibrades.

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu presenta la seva temporada digital: Subscriu-t’hi per només 60€ fins al 31 de juliol

Vibrant amb l’OBC i ‘Carmen’

La soprano Núria Rial li va treure punta al Pie Jesu, amb unes intervencions carregades de tendresa i transparència, de tècnica impecable.

El Libera Me Domine en la veu de José Antonio López va sonar com en un crescendo tan emotiu com portentós, igual com el Hostias et preces tibi, una prova més de la qualitat del camaleònic baríton espanyol. El conclusiu In Paradisum va ser el punt final emotiu i emocionant que va acabar de conquistar el públic.