Meravelles, rareses i curiositats

Metheny va tornar dijous al Palau de la Música de la mà del Festival de Jazz de Barcelona per a la seva primera gran gira en solitari. I, a mig recital, més loquaç que mai, va explicar que un dia, abans de començar el tour, va rebre unes cordes que havia encarregat a Amazon. Eren cordes especials, va dir. Cordes de niló per a guitarra baríton, un instrument que queda a mig camí entre el baix i la guitarra de tota la vida. Per a la majoria dels mortals això no tindria gaire interès, però Metheny ho explicava entusiasmat. ¡La quantitat de coses noves que podria fer amb aquella nova combinació de materials! ¡Nous timbres! ¡Afinacions diferents! ¡Qui sap!

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

Podria semblar que el 2024 Metheny ja ho ha fet i dit tot. Però la seva curiositat mai s’esgota. Ara explora els límits de la guitarra en solitari en una antologia de si mateix amb parada en episodis importants de la seva vida, cada un explicat a través d’un instrument diferent. Amb l’acústica va recordar el seu amic, el contrabaixista Charlie Haden, tocant fragments de Beyond the Missouris sky, el preciós disc que van gravar a duo i que, segons Metheny, encara avui acompanya molta gent en bodes, funerals i fins i tot per consolar-se després d’un divorci.

A la guitarra espanyola va encadenar èxits propis amb un melancòlic This is not America de final que, després de les eleccions als Estats Units, sonava especialment punxant. Va canviar d’instrument per evocar la seva infància, quan un veí "lutier, quiropràctic i mecànic" li va donar consells que encara li serveixen per explorar la guitarra baríton. Va aparèixer també en escena la Pikasso, un enginy de moltes cordes i so majestuós que ja és un clàssic dels seus concerts. Va jugar amb efectes de so per construir bases rítmiques sobre les quals improvisar, però també per donar pas a un estrepitós episodi de cops i rascades. Pat Metheny són molts Pat Methenys. I quan semblava que ja no n’hi havia més, va posar en marxa l’Orchestrion, una capsa de música gegant inventada per ell mateix que sembla que toqui sola, en un tram final més aviat efectista. Es va acomiadar amb l’èxit del country Wichita Lineman, potser record de quan era petit a Missouri. Una vida explicada a la guitarra.