Amor per Bruckner i Mahler

El director granadí Pablo Heras-Casado, de formació tan àmplia com eclèctica –igual com el seu repertori: tant et dirigeix un renaixentista que la Tetralogia wagneriana–, va tornar al Palau de la mà de l’orquestra belga Anima Eterna Brugge per sondejar el que hi ha de Wagner en la més wagneriana de les simfonies de Bruckner, la Tercera (1873), dedicada a l’autor de Tristany i Isolda. Defensor declarat del compositor alemany, en la versió original d’aquesta obra d’una hora de durada, el sempre insegur Bruckner rendeix homenatge al seu admirat pare inspirador amb diverses cites musicals, encara que en les vuit edicions posteriors l’homenatge queda més diluït.

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

Heras-Casado, inquiet com pocs, ha col·laborat en diferents ocasions amb aquest conjunt belga buscant oferir versions historicistes amb instruments originals, sempre després d’un so autèntic i fidel a la partitura. Mestre i orquestra han treballat les obres de Bruckner –fins i tot, gravant-les–, i en aquesta ocasió va quedar clara la complicitat amb una lectura tan gegant com matisada. El seu enfocament, detallista, preocupat de ressaltar els colors que brinden uns instruments peculiars, ha mostrat una supèrbia Simfonia núm. 3 en Re menor, Wagner, en la seva versió primigènia, avui rarament interpretada. Així, l’amor per Wagner es va sentir més clarament en l’Adagi, amb picades d’ullet en l’estructura i en algunes melodies que es fan evidents (tot i que l’ombra de Beethoven, a Bruckner, hi és sempre present).

Abans, en la primera part de la vetllada, va regnar Gustav Mahler, l’hereu directe de Bruckner i Wagner, de qui la mezzosoprano Sarah Connolly va interpretar els Rückert-Lieder, cinc joies amb forma de cançons que mostren alguns dels aspectes més destacats de l’obra del geni bohemi. Heras-Casado va brindar a la cantant un adequat matalàs sonor pel qual la veu es va moure amb comoditat fins i tot en els exigents extrems del registre. Si bé a ella se li podria haver demanat una mica més de rotunditat i projecció a les sublims Um Mitternacht i, sobretot, a Ich bin der Welt abhanden gekommen, la veritat és que tot va ser al seu lloc en aquesta interpretació ja rodada, però ¿massa continguda? És que, davant aquestes peces, si no venen ganes de tallar-se les venes a l’escoltar-les, fa l’efecte que alguna cosa falla...