Una infusió que adorm

En el nou llargmetratge del malià Abderrahmane Sissako, tant la planta aromàtica titular com el ritual que la converteix en infusió aspiren a funcionar com a metàfora de l’encís que senten els seus protagonistes, un divorciat xinès i una immigrant ivoriana l’amor entre els quals floreix a la localitat de Guangzhou. Però ni tots els murmuris romàntics i poètics que intercanvien ni l’amanerament de què la pel·lícula fa gala mentre els observa per assemblar-se a In the mood for love (2000) impedeixen que aquest idil·li resulti apàtic i tediós, ni aconsegueixen dotar la parella de la personalitat necessària per fer-los mínimament interessants. Potser amb l’esperança de suplir aquestes carències, Sissako els envolta de subtrames centrades en personatges secundaris per les quals, això sí, no triga a deixar d’interessar-se.

La falta general de vitalitat de Té negro també es manifesta d’altres maneres. Malgrat que Guangzhou és el centre de comerç portuari més important del planeta i un gresol on la població africana és gairebé tan nombrosa com la local, la versió del lloc que proposa la pel·lícula és poc més que cartró pedra. I la tebior amb què retrata el xoc entre les dues cultures –pel que sembla, en realitat el racisme a la ciutat és un assumpte molt seriós– resulta especialment decebedor si es té en compte l’agudesa política que Sissako va mostrar a les seves millors pel·lícules, Bamako (2006) i Timbuktú (2014).

Notícies relacionades

L’herència dels fantasmes

‘Sarah’s Scribbles’ ha dit adeu i no se n’ha assabentat ningú

‘Té negro’

Abderrahmane Sissako (Estrena: 13/9)