Testimoni
"Vaig robar diners als pares"
En David, un jove de 21 anys, acaba de sortir d’una escola terapèutica en què durant un any ha tractat la seva addicció als jocs d’atzar.
En la foto, unos jóvenes jugando con sus móviles en páginas de apuestas deportivas online. Foto archivo /
En David té 21 anys i ha passat els últims 12 mesos internat a l’escola terapèutica de Can Ros, de l’entitat Amalgama7, on s’ha recuperat d’una addicció als jocs d’apostes que es va convertir en un monstre intractable. Primer, es va enganxar a l’adrenalina dels videojocs i, quan en va fer 18, va provar amb les apostes. El que va arribar a continuació van ser dos anys d’addicció, ansietat, conflictes familiars i fins i tot robatoris que, gràcies a la teràpia, ja comencen a quedar enrere.
El primer contacte que va tenir amb els jocs d’atzar va ser durant la seva adolescència, a través del videojoc Counter strike: global offensive. "Comprava caixes de recompenses (lootboxes) que donaven una arma que després podies vendre per diners reals", assenyala. Tot va començar arran d’aquest sentiment de "guanyar diners ràpids i sense gaire esforç".
En aquell moment, compte, no era conscient de la perillositat de les seves accions, que van acabar per enganxar-lo a una sensació que després va traslladar als jocs d’atzar quan va complir la majoria d’edat. va començar apostant quantitats petites en els jocs d’atzar. A poc a poc va anar augmentant la despesa fins que es va acabar jugant diners que no eren seus. Per a en David, el punt d’inflexió va ser quan va demanar "un préstec sense paperassa". Admet que va arribar un moment en què la seva addicció ja no responia a la satisfacció d’aconseguir beneficis econòmics, sinó que buscava perpetuar un "sentiment de poder" que obtenia cada cop que jugava. Es trobava sumit en un estat depressiu i aquest "poder" el feia oblidar que "estava trist".
A aquelles altures de l’addicció, en David s’hi jugava molts diners i, si bé era conscient del problema, no ho exterioritzava. "Durant aquell any i una mica més també vaig robar grans quantitats de diners als pares per poder jugar", admet. I llavors va arribar "un segon punt d’inflexió" que va servir perquè ell i la seva família prenguessin mesures davant la magnitud del problema. "Un familiar em va donar diners per als estudis i me’ls vaig gastar jugant". El joc es va trobar amb la depressió i es va convertir en la seva única via de fuita. "Era un cercle viciós". Després hi havia la solitud, el tercer element de l’equació.
Demanda d’inhabilitació
Preses les mesures de la situació, els pares de David van acabar tramitant, sense èxit, una demanda d’inhabilitació. "No ho van aconseguir perquè jo els vaig enganyar: els vaig dir que ingressaria en un centre de forma voluntària", explica. Més tard, la família va tornar a intentar-ho. "Aquesta vegada no vaig poder enganyar ningú i vaig acabar ingressat en un centre". Gràcies al seu internament, David afirma que ha progressat enormement en el seu problema amb el joc: gràcies a l’ajuda psicològica rebuda però també a una notable millora en la relació amb els seus pares, que a poc a poc tornen a confiar en ell. Es mostra optimista davant el futur. Assegura que no tornarà a jugar "mai a la vida".
- Economia L’Ajuntament pressiona ERC per aprovar els pressupostos catalans
- Administració BCN i l’Hospitalet uneixen forces per als grans projectes metropolitans
- El futur de la mobilitat urbana "El taxi no fa fora les plataformes"
- Testimoni "Vaig robar diners als pares"
- Sanitat Un corredor aeri unirà l’Hospital del Pallars i l’Arnau de Vilanova
