¿Col·leccions de discos que acabaran al contenidor?

Hi ha inquietud entre els posseïdors de col·leccions de discos, que mediten sobre el destí que els espera un cop estirin la pota. ¿És procedent començar a liquidar-los amb criteri abans que acabin en un soterrani, en contenidors o repartits sense solta ni volta? ¿Com? ¿A qui li interessen aquests objectes en l’era del núvol de dades? "Deixar-los als nostres fills és un marró per a ells. I si entres a Discogs [el gran portal de compravenda] acabes treballant més, fent fitxes, que quan estaves en actiu. Jo els penso regalar", explicava fa uns dies a les xarxes l’admirat José Miguel López, que durant 33 anys va dirigir Discópolis, a Radio 3, i a qui el 2021 la casa va convidar a cursar la jubilació.

És comprensible el vertigen: en aquestes prestatgeries bé hi pot haver trossos de la teva vida, i exemplars rars i cotitzats, potser barrejats amb foteses, i la valoració dels quals està només a l’abast dels experts. Participo d’aquesta tènue angoixa, amb aquests més de 21.000 discos que tinc a casa, per no parlar de llibres i revistes. Flota un dilema, el purificador principi filosòfic que a la vida s’ha de procurar no carregar amb un excés d’equipatge, i l’evidència que em sento molt a gust envoltat de tots aquests objectes. I em dol pensar que potser algun dia acabin en mans d’individus que no sàpiguen apreciar-los.

Notícies relacionades

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

Jean-Pierre i Luc Dardenne: «La classe treballadora pateix la síndrome d’Estocolm»

Però s’equivoca qui pensi que aquesta és una preocupació de boomers: el format físic no s’ha enfonsat, hi ha un sostingut repunt de vendes (dos milions d’unitats a l’any a Espanya, més de la meitat, vinils). L’àlbum, amb el seu disseny, les seves lletres i els seus crèdits, és l’obra completa, i no és cert que tot estigui disponible via streaming. Les plataformes tenen buits, i dependre’n és posar-se en mans dels seus algoritmes, que no responen als nostres interessos, sinó als seus. El disc físic és un artefacte lliure de l’assimilació digital, aliè al desgavell de notificacions, recomanacions i soroll destinat que et passis el dia enganxat. I això torna a ser atractiu.

No sembla que les prestatgeries d’àlbums hagin de ser un attrezzo domèstic del passat, per la qual cosa l’angoixa per l’acumulació de material no remetrà. S’hauria de donar un toc d’atenció respecte al valor del disc, equiparable al del llibre. Més fonoteques públiques, com la de la Biblioteca Vapor Vell, a Sants, que valorin i cuidin com cal aquests formats palpables, plens de memòria i informació valuosa, als quals puguem tornar el dia que Spotify caigui o, qui sap, esclati el núvol.