"Un ‘dj’ ha d’instruir, captivar el públic amb nous sons"

Mirin, jo ara podria presumir, als meus 72 anys, de començar aquest curiós perfil parlant-los de la música negra, del hip-hop, del house, del UK garage, de l’afrobeat, del dancehall i fins i tot de l’R&B, que es va originar a partir de la música rhythm and blues tradicional.

Podria dir-los que María Taltavull Freijomil (Barcelona, 1992) va començar sent MTF, és a dir, les seves tres inicials i que, després, a l’adonar-se que el seu nom no tenia ganxo, va passar a dir-se María Satine, copiant el cognom al personatge que Nicole Kidman va fer a Moulin Rouge.

Fixin-se, fins i tot podia explicar-los que María Satine és una dj que ve amb força (dissabte punxa en el Brunch Electronik Festival, al Fòrum) i, ja posats en noms que ni em sonen, els explicaria que María ha passejat els seus tracks, la seva taula de so, en tota mena de festivals, esdeveniments, fins i tot casaments, sí, sí, casaments ("pagaven molt bé i vaig aprendre un munt") i, per descomptat, en cabines com Bus Terraza, Pacha, Sidecar, Boca Chica, Razzmatazz, ¡evidentment!, i, ara, és dj permanent a Stereo 18, al passeig del Born, 18, a Ciutat Vella (Barcelona).

Repeteixo, podria omplir aquests 4.190 caràcters parlant-los de tot això, però María es mereix molt més. I com que ho està aconseguint, hauríem d’explicar que porta immersa en això de la música tota la seva vida i que va començar a tocar diversos instruments, com ara la bateria i fins i tot va tenir el seu propi grup, de petita, de molt petita.

La veritat és que la casa dels Taltavull Freijomil devia ser curiosa, ja que quan no hi havia un concert de bateria de María, hi havia un noi, el seu germà Ignasi, sí, el famós Ignasi Taltavull, el del pòdcast La ruina, passejant-se pels passadissos memoritzant monòlegs.

Productora musical titulada

María té diversos cursos de solfeig. I fins i tot el títol de dj i productora musical professional. Quan va començar les classes de dj, era tan bona que el professor es va treure de sobre els altres alumnes, que no prestaven massa atenció, i es va quedar només amb ella. Van ser gairebé, gairebé, classes particulars.

Quan ja va aconseguir el control de la seva professió, quan els dits li volaven sobre la taula de so, van començar a contractar-la, primer en cocteleries, terrasses de bars i hotels, però la música que li demanaven (que li exigien) no li agradava. Servia per guanyar-se la vida, però no havia arribat fins allà per oferir aquest repertori.

Així que va començar a investigar, passant-se hores i hores buscant música, sintonies, sons especials, fins que va crear el seu propi estil. Ningú ha bussejat tant per Spotify, Soundcloud i Bandcamp com María Satine per escoltar, descarregar-se i comprar música i inspirar-se. "Aquest és un món molt especial, és molt competitiu, bé, com tots, i el primer que has d’aconseguir és fer-te un nom i, sobretot, que la gent conegui el teu estil, la música que t’agrada, les barreges i sessions que crees. Et truquen per les dues coses, pel nom i per la música que ofereixes", em diu María Satine, que reconeix que, allà on va, posa la música que li agrada a ella i funciona.

"Podria fer-ho fàcil, ja que tots els dj sabem les peces comercials que agraden a la gent, però jo crec que els dj tenim l’obligació que el nostre públic conegui i descobreixi altres sons ¿no? Un dj ha de captivar i instruir el seu públic amb nous sons", assenyala María sense criticar Shakira ni Raffaella Carrà, artistes amb cançons que, de vegades, la gent l’hi demana.

Notícies relacionades

Maite Casademunt: "Estimo la passió per destacar, per no passar desapercebuda"

El premi Impulsa Cultura reconeix el projecte Fastt

Quan punxa, María Satine està molt molt pendent de la sala, de la seva audiència. "L’experiència m’ha ensenyat que tenir psicologia de pista t’ajuda molt a saber què funciona i què no funciona. Tu pots acabar molt contenta de la sessió perquè creus que t’ha sortit rodona, però el que realment t’omple és veure que el públic ha disfrutat amb el que els has ofert".

María està tan pendent del públic que un dia, veient que un pesat no parava d’aclaparar una noia a la pista, res greu, però sí impertinent, inadequat, va parar la música, va agafar el micro i li va dir, molt educadament, al noi: "¡Eh, tu, que t’ha dit que no! ¿¡Vols deixar-la!?". El noi es va quedar de pedra i María va convidar la noia a la seva cabina, mentre el jove abandonava la sala.