Johnny Cash reviu a ‘Songwriter’

L’entesa, el 1994, de Johnny Cash amb el productor Rick Rubin en l’àlbum American recordings va marcar un punt d’inflexió en el món de la música per la seva manera de reduir a l’essència el registre d’un cantautor country que, en aquell temps, tenia aspecte de figura una mica kitsch i passada de moda. Des d’aleshores, fer un American recordings equival a aplicar un correctiu cru a unes cançons, a despullar-les a la recerca de la seva ànima. I bé, ara Songwriter ens porta als dies immediatament previs a aquell àlbum, a un conjunt de maquetes que Cash va gravar a veu i guitarra i que ara el seu fill, John Carter Cash, exhuma amb nous vestits fets a mida.

Songwriter és el cinquè àlbum d’estudi acreditat a Johnny Cash que veu la llum després de la seva mort el 2003 i porta 11 cançons gravades una dècada abans en els LSI Studios, de Nashville (que era propietat de la seva fillastra, ja finada, Rosey Cash). Rick Rubin encara no havia entrat en la vida del trobador (qüestió d’uns mesos), però aquest àlbum té cert aspecte de baula perduda. A la veu i la guitarra originals se sumen ara noves capes d’instruments a càrrec de titulars molt reconeixibles, vells col·laboradors de Cash, com són el guitarrista Marty Stuart, el bateria Pete Abbott i el contrabaixista Dave Roe. I un parell d’harmonies vocals de Waylon Jennings.

Composicions majorment inèdites, si bé els cashòlegs reconeixeran aquest sarcàstic Sing it pretty, Sue ("Així que vas renunciar al nostre idil·li per una carrera glamurosa [...]/ Seràs una propietat pública, t’allibero de les meves reclamacions"), gravat originalment en The sound of Johnny Cash (1962). I el parell de peces que van veure la llum en American recordings, a veu i guitarra: Like a soldier i Drive on, que remet la guerra del Vietnam des del punt de vista d’un combatent.

Més enllà d’aquests detalls, i tot i que aquest no deixa de ser un disc una mica Frankenstein, armat posmortem (per gent de la seva confiança), Songwriter sona genuïnament a Johnny Cash i es pot pensar que John Carter i el seu entorn sabien quin tarannà donar a aquestes cançons. Tot i que disposin d’una instrumentació de la qual American recordings es va desmarcar, no estan lluny del seu esperit.

Notícies relacionades

L’oncologia del futur es reuneix a Barcelona

‘Rapa’, assassinats, segrest i debat sobre l’eutanàsia

Predomini de la veu

Hi ha una sobrietat i un predomini de la veu, el centre de tot, des de la primera peça, Hello out there, una mica espectral amb aquesta última crida a la Terra, en l’"última batalla per la vida i la pau", i resulta commovedor aquest diàleg amb dona, June Carter, I love you tonite, en la qual recorre la seva relació d’amor al llarg de les dècades i es pregunta si arribarà a veure el nou mil·lenni. Cash rediviu, assistit també per admiradors vinguts del futur (tocs de Dan Auerbach, de The Black Keys i Vince Gill), recordant-nos el seu paper crucial en la música americana d’ahir i avui.