Míriam, filla d’una persona gran amb brots psicòtics: «És com si estigués posseïda»

«En queda el cos, però no és ella», relata aquesta dona de 54 anys, que reclama més atenció a la gent gran.

«Hem de recuperar el contacte amb els altres, especialment quan ens fem grans».

Míriam, filla d’una persona gran amb brots psicòtics: «És com si estigués posseïda»

«He arribat a dir que, per a la meva mare, necessito un capellà, no un psiquiatre, perquè és com si estigués posseïda. Quan està malament, m’ha arribat a dir: “jo no soc la teva mare”, i és així, perquè de sobte la teva mare se n’ha anat; en queda el cos, però no és ella». Són paraules d’una dona de 56 anys, a qui anomenem Míriam (prefereix preservar l’anonimat), que ha vist en els últims tres anys com la seva mare, a qui anomenarem Isabel, es transformava en una altra persona als 79 anys, a causa d’un brot psicòtic després d’un procés de dol per la mort de dues germanes de la dona gran.

L’experiència ha portat la Míriam a plorar molt i a haver d’utilitzar grans dosis d’enteresa. «Tot va començar amb els seus símptomes físics, després de la mort en pocs dies de dues de les seves germanes. L’estómac, els ulls... fins que un dia va esclatar».

«Havia matat els seus fills»

La Isabel va començar a dir que havia matat els seus fills. «Ho va viure com una realitat, amb desesperació», recorda la Míriam, que va haver de passar pel tràngol d’un ingrés involuntari —després d’una visita a l’Hospital Broggi per descartar una causa neurològica— i va estar ingressada durant més de dues setmanes a la unitat de geriatria psiquiàtrica de l’hospital de Martorell. «Abocar-te a un trastorn psiquiàtric és com abocar-te a un precipici», relata la filla, que ha hagut d’afrontar la situació juntament amb els seus dos germans, i alhora continuar amb les obligacions familiars i laborals. Té parella i dos fills.

Durant les setmanes en què no va poder veure la seva mare, la Míriam va haver de conviure amb «el sentiment de culpa, d’haver-la abandonada». I assumir que la Isabel ja no era la que havia conegut tota la vida. Han estat diversos, els ingressos, durant els quals la Isabel culpava els fills: «Què m’esteu fent?».

Pensaments políticament incorrectes

En aquest període, tota la família —inclòs el marit de la Isabel— ha hagut d’aprendre a conviure amb brots que s’han anat repetint, i amb una medicació amb molts efectes secundaris —entre ells, la rigidesa física— i amb conseqüències de la psicosi com la decisió de la Isabel de no menjar, de no empassar-se les pastilles, de caure cap enrere per la pèrdua d’equilibri després d’haver perdut 20 quilos... «Sí, en algun moment he arribat a pensar que, per estar així, millor que se’n vagi, perquè els veus enganxats a aquell deliri, que només suposa patir i patir; per aquesta causa externa, sí, ho he pensat, però mai no he perdut la fe ni l’esperança, davant d’algun dels meus germans que ha arribat a dir que ja no tenia esperança. No, no la podem perdre, sobretot quan vas veient la llum de tant en tant».

Teràpia electroconvulsiva

La Isabel s’ha sotmès a diverses sessions de Teràpia Electroconvulsiva (TEC). La Míriam rebutja la mirada negativa sobre aquesta teràpia: «És com reiniciar l’ordinador; va estar molt millor, és un complement a la medicació; va tornar a menjar, va tornar a preguntar per la Humanitat, a tenir una mica d’interrelació; en aquests moments dius: “ha tornat”». Les sessions són mensuals. Ara bé, es tracta de viure el dia a dia: «Quant durarà? No ho sé; quan està més receptiva truco als cosins perquè li truquin». I aplica el sentit de l’humor amb la seva mare en situacions quotidianes.

Les urgències del Broggi, un infern

Aquestes vivències diàries conviuen amb les greus insuficiències del sistema, com les urgències de l’Hospital Broggi de Sant Joan Despí: «Quan ens van donar els resultats de l’analítica, vam demanar una ambulància per portar-la a l’Hospital de Martorell, però no n’hi havia fins a les nou del matí; jo no podia quedar-me allà amb la meva mare amb un brot psicòtic al passadís d’Urgències, vaig dir que me l’enduia, em van fer signar un paper per si li passava alguna cosa, vam sortir amb la cadira de rodes, vaig agafar un Cabify que em va costar 40 euros, la meva mare va intentar obrir la porta quan ja estàvem en marxa, i durant el trajecte la vaig anar acariciant... fins a Martorell».

«Hem de recuperar el contacte»

Notícies relacionades

La Míriam reclama més atenció a les persones grans i proposa una recepta humanista: «Hem de recuperar el contacte amb els altres; es poden fer moltes coses que no costen diners: hem de pensar en aquest contacte especialment quan ens fem grans, hem de tenir una il·lusió, per petita que sigui; la meva mare en general tenia tendència a no sortir», descriu.

Qui cuida la cuidadora?

En aquesta vivència, sens dubte qui pateix més és la Isabel. Però, qui cuida el cuidador? La Míriam explica que ha plorat molt «amb molt de dolor de no poder ajudar-la», que físicament ha notat el desgast, i que en lloc d’anar al psicòleg ha consultat en línia diversos especialistes i, sobretot, ha intentat mantenir els cafès amb les amigues per xerrar de qualsevol cosa. «Tinc una tranquil·litat molt gran, i puc dir que he arribat fins aquí, he fet el que he pogut. I sempre has de pensar que no és culpa teva; imagina’t quan això els passa a persones soles: no vius, et deixes anar i ja està».