Sónar, vigorós enlairament

Cas de la carnavalesca sessió de la rapera i productora sud-africana Toya Delazy, que va fer retorçar de plaer la pista amb les seves voluptuoses trames polirítmiques, connectades amb el gènere gqom (que deriva d’una onomatopeia zulú relativa al cop percussor) i portadores de missatges de dignitat racial i justícia universal. També de l’extravertit clubbing de l’australiana, resident a Londres, Surusinghe, plena d’andanades de dembow samples llatins i devastadora base rítmica en temes com el recent Hoohoohoo.

Però el Sónar és aquest encreuament de camins en el qual el més expansiu pot conviure amb l’expressió més sinuosa, i allà es pot enquadrar una actuació d’ordre molt diferent, la de pablopablo, artista de nom complet Pablo Drexler Laan i que és, en efecte, fill del reconegut cantautor (el cognom del qual omet, ha dit, per no distreure l’atenció). El seu àlbum del 2022 i les seves corregudes amb C. Tangana el precedien, i en el SonarHall va desplegar aquest cançoner encreuament de calmes extremes i sacsejades sulfuroses, de l’arpegi de guitarra acústica a una bateria amb rampells aparatosos (i un saxo, en aquest format de trio).

Tempestes en un got d’aigua

El pas de pablopablo va mostrar un cantautor que, li agradi a ell més o menys, desprèn senyals de proximitat cap al seu pare, sobretot en el timbre i actitud vocals, també en el cultiu de la melodia intimista i aquesta voluntat exploradora en termes sonors. Però el seu cançoner es va moure en un territori derivatiu, amb peces una mica pretensioses, majoritàriament capbaixes, en què es van percebre tempestes en un got d’aigua («aquesta cançó també és molt trista…»), entre falsets afectats, nocturnitats apaïsades a l’estil James Blake i disrupcions amb què de vegades la cançó podia semblar més interessant del que és. Algunes hi va haver que van fer lliscar relleus, com Tienes reservado el cielo. El set va incloure temes frescos, un dels quals compost fa dues setmanes, va apuntar, així com lafiloranxera Mi culpa, publicada fa uns dies.

Més sucós va ser allò de Judeline, àlies de Lara Fernández Castrelo, de Jerez, així batejada en honor a Hey Jude, dels Beatles. Encara sense àlbum a la vista, en va tenir prou amb cançons com En el cielo y Otro lugar – despertar per ancorar un xou amb attrezzo escènic (una escala i una porta amb vista als núvols) en què va apuntar maneres de diva electro-meridional-tropicalista (l’estela de Rosalía) combinant insinuacions «eroticoexperimentals», va dir, amb una vigorosa mossegada a La tortura, de Shakira.

Vestits ancestrals

Malgrat sotracs com aquest, l’actuació va tenir seqüències una mica lànguides i esteticistes, però va deixar un rastre de mística atraient en la posada en escena de la seva última cançó Mangata. Allà, a compte del seu torturat relat d’amor i desamor sota l’encanteri de la Lluna plena, van acompanyar Judeline sis ballarines vestides amb els inquietants vestits negres anomenats cobijás, propis de la localitat de Vejer de la Frontera des del segle XV.

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu entrega les seves Medalles d’Or

La mítica ‘Bola de drac’ tornarà a 3Cat i SX3 el 26 de novembre

Igual com pablopablo i Judeline, la iranianoholandesa Sevdaliza va apuntalar també la seva actuació en un bateria, instrument aquest que, definitivament, no ha sigut cancel·lat per les onades digitals. Sevdaliza no va acudir tant a la nocturnitat filo-trip-hop (on es va situar el tema d’obertura Human), sinó que es va decantar per una proposta més física i abassegadora. Començant per la seva sola presència escènica, de llarga melena lleonina i aires i maneres situades entre Xena, la princesa guerrera, i l’eurovisiva ucraïnesa Ruslana.

Va ser poderós el rampell techno de temes com Oh, my God, i la proximitat amb l’hyper-pop en l’invasiu Samsara, la seva cita amb Anyma. I allà van estar els hits: Ride or die i Nothing lasts forever (que en la gravació va compartir amb Grimes). Sevdaliza va presentar una peça nova, Alibi, encara no publicada (que estarà a les plataformes el 28 de juny) i va recordar que, malgrat les aparences, porta ja 14 anys en això. «Però els millors anys de la meva vida han sigut aquests últims, a l’haver sigut mare», va assegurar, afegint que el seu fill era a la sala, atenent el xou, una altra mostra de la galopant expansió generacional del públic del Sónar.