L’eco melancòlic del pop francès

La cançó que la va donar a conèixer, Tous les garçons et les filles, composició pròpia que va publicar el 1962, als 18 anys, semblava prefigurar un destí: la lànguida tonada pop en la qual veia al seu voltant com els "nois i noies" de la seva edat s’aparellaven mentre ella caminava "sola pels carrers, ànima en pena". La peça va convertir en estrella una Hardy que arrossegava vivències poc efervescents, que parlava del seu naixement (enmig d’una alerta d’atac aeri dels nazis, a París, el 17 de gener del 1944), com un episodi constitutiu de certa ansietat que desenvoluparia en el futur. Crescuda amb la seva mare i la seva germana petita, amb un pare absent, en condicions humils, sempre recordaria el seu àrid pas pel col·legi de monges, escenes d’humiliació per la seva condició social i el pànic que sentia cada vegada que havia de sortir a la pissarra, preludi de la seva aversió als escenaris.

Projecció continental

Però Hardy va trobar la manera d’expressar en les cançons unes angoixes íntimes que contrastarien amb les brillantors de la seva ràpida exposició com a icona de l’incipient fenomen ie-ie. En una primera etapa, deixant-se portar pels adults, que la van enviar a Eurovisió el 1963 representant Mònaco (va quedar cinquena) i alimentant una aura de noia bonica i trista amb cançons pròpies i alienes que semblaven fetes per a ella, com Le premier bonheur du jour o Mon amie la rose. I, ja el 1968 Comment te dire adieu, la peça nord-americana a la qual Serge Gainsbourg va posar la seva empremta lírica. Va gravar a Londres amb còmplices com un jove arranjador anomenat John Paul Jones (poc abans de la creació de Led Zepelin) i va cantar en anglès, alemany, italià i espanyol, projectant-se a escala europea.

Temps de la Françoise Hardy impulsada a l’star-system de la generació Salut les copains, tot i que ella es veia poca cosa en comparació amb dives com la seva amiga Sylvie Vartan. El seu tàndem sentimental amb Jacques Dutronc va representar la quintaessència chic, tot i que portes endins va ser tumultuós, ateses les incorregibles infidelitats i absències de l’autor de Les playboys. Però, molt fotogènica ella, va esdevenir icona de la moda, lluint models com l’esmòquing d’Yves Saint Laurent o el vestit mini, de peces de metall (38 quilos), de Paco Rabanne. Però tot això va anar quedant enrere, també les actuacions en directe, que li causaven angoixa (liquidades després del seu pas pel londinenc Savoy Theatre, el 1968).

Els millors i pitjors anys

A partir d’aquí va arribar la Françoise Hardy de més pes artístic, creadora d’àlbums conscienciosos, tot i que l’èxit comercial no sempre l’acompanyés. Estatus de culte ostenten avui Soleil (1970), el filobrasiler La question (1971) i el més orientat al rock Et si je m’en vais avant toi (1972). I el desigual, però encapçalat per un clàssic Message personnel (1973), i el molt revelador Entr’acte (1974), basat en l’aventura d’una nit entre un desconegut i una noia abandonada per la parella, de qui vol venjar-se. Diàfan dard cap a Dutronc, l’amor de la seva vida i causant dels seus turments més profunds, amb qui el 1973 havia creat el seu únic fill, Thomas (futur cantautor pop-folk-manouche), i amb qui s’acabaria casant el 1981.

Notícies relacionades

Empremta espanyola en la guerra dels EUA

Mig segle del Lübeck, pioner dels frankfurts

Hardy mai va deixar de gravar àlbums, sempre amb col·laboradors canviants i enfocaments sonors renovats, mentre desenvolupava altres interessos, com l’astrologia. Als 90 Le danger va destacar amb el seu tacte rock-electrònic, mentre l’interès per la seva figura s’expandia: col·laboracions amb Iggy Pop, Malcolm McLaren, Brian Molko (Placebo), Étienne Daho o Air (i, el 2006, amb Julio Iglesias, el timbre de veu del qual adorava, com va confessar llavors a aquest diari).

El seu substanciós llibre de memòries, traduït al castellà per Felipe Cabrerizo (La desesperación de los simios... y otras bagatelas, d’Expediciones Polares, 2017), va posar negre sobre blanc les seves cavil·lacions íntimes, angoixes cròniques i alguna cavil·lació política: Hardy criticava que avui es parlés més de drets que de deures i practicava cert revisionisme sobre el maig del 68, que al seu parer no va transformar la societat francesa, sinó que va ser possible perquè aquesta societat ja s’havia transformat prèviament. El seu 80è aniversari la va agafar en els seus pitjors dies i nits, i la seva defunció, anunciada pel seu fill Thomas a Instagram (maman est partie), convida a pensar, fins i tot amb el cor encongit, en un merescut descans.