‘Rockdelux’ i un periodisme més lent

Fa quatre anys, en ple túnel pandèmic, recordàvem amb tristor el tancament de Rockdelux, si bé la capçalera va reflotar un semestre més tard com a web de pagament, on segueix (gràcies al suport financer del Primavera Sound). Tant o més significatiu és el seu retorn als quioscos el Nadal del 2022 amb dos números anuals, el que bascula al voltant de les llistes del millor de l’any que ja s’acaba, i després el que fa de pòrtic de l’estiu i de la temporada de festivals.

En aquests temps, el que és ben meritori, més fins i tot que llançar un número u, és publicar el segon, el tercer o ja no diguem el quart, com el que Rockdelux ha posat en circulació aquests dies. Un rotund Especial estiu 2024 que em fa pensar en els números estivals que llançava Vibraciones (el precedent editorial) cap a finals dels 70. Tota una eternitat. Disculpin el flashback, però la llegenda especial estiu em porta de tornada al meu primer de BUP i a aquella expectativa (irrepetible) d’hores i hores de temps lliure en què gaudir escoltant discos i passant pàgines.

Avui, la idea d’un especial estiu és excèntrica en el periodisme digital, perquè a les pantalles es viu un estat d’alerta permanent en què sembla que s’acaba el món cada 10 minuts. Però hi ha debat i interès al voltant de l’slow journalism, un periodisme lent, amb articles de fons, reflexió i perspectiva, i facilitat per la naturalesa serena del format en paper.

Notícies relacionades

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

El Liceu Mar transformarà 32.000 metres quadrats del Port Vell i costarà 50 milions d’euros

Aquest número quatre (en la seva segona vida) de Rockdelux apunta cap allà amb un contingut que va més enllà d’un reflex de l’agenda de novetats (al qual sí que està atenta la seva web). Per exemple, en aquests set amplis informes: sobre la renovada escena del folk ibèric, el revival del shoegaze, el nou jazz… I el mexicà corrido tumbado, "l’última revolució de la música llatina". ¿Què pinta això en una revista de rock? A veure, ja en els 80 Rockdelux curtcircuitava prejudicis i nínxols parlant de Salif Keita, Celia Cruz o Khaled (i fins i tot el 2018 va generar un sobreactuat escàndol amb la portada que va dedicar al reggaetoner J Balvin).

En realitat Rockdelux no ha canviat (o no tant). Som nosaltres els que hem sigut fagocitats per les pantalles, marejats entre els titulars alarmistes (o mentiders) i les notificacions que esclaten. Admeto que he de fer un esforç, trencar unes inèrcies, buscar el moment, per deixar de banda els dispositius i bussejar en les 138 pàgines d’aquest Especial estiu 2024, però sé que valdrà la pena.