Victoria Luengo: «Vull que la gent surti del teatre sentint el que és una agressió sexual»

El director Juan Carlos Fisher, amb qui mai havia treballat, li va fer arribar Prima facie, aquest aclamat text de l’australiana Suzie Miller que ofereix al Poliorama. ¿Què la va impulsar a interpretar-lo?

Quan un text em provoca una gran impressió ho sé perquè passat el temps recordo la posició en què estava mentre el llegia. Prima facie em va impactar moltíssim. Vaig començar a llegir-lo en veu baixa. El vaig acabar en veu alta i plorant. Vaig saber immediatament que havia de fer-lo.

¿Què la va atrapar més, el tema de l’obra o estar sola en escena?

El desafiament d’enfrontar-me a un monòleg llarg amb un difícil tema. Al principi tenia molta por, però tenia clar que volia dir aquestes paraules. Interpreto una advocada que defensa homes acusats de violació a qui se li trastoca la vida després d’un inesperat incident amb algú del seu bufet que la portarà a replantejar-se l’actuació de la justícia en els casos d’agressió sexual.

¿Quantes representacions ha fet?

A Madrid he fet dues temporades de tres setmanes. Dec portar una setantena de representacions.

¿Com se sent ara quan interpreta l’obra?

Les paraules em fan sentir igual que el primer dia, però ara la funció se m’ha col·locat en un lloc més calmat. Quan vaig començar ho passava fatal. He passat més por que mai. Estava terroritzada.

Expliqui’s.

Fer aquesta obra és com estar en una muntanya russa. Quan estàs a la cua d’aquesta atracció et preguntes: «¿Per què soc aquí?». Tens por. Això em passa a mi amb aquest monòleg. Però una vegada començo em provoca pujades i baixades, pics d’adrenalina, moments de molta por i d’altres d’eufòria.

¿Com ha evolucionat l’obra des de l’estrena?

Ja no em fa tanta por dir aquestes paraules perquè m’he demostrat a mi mateixa que soc capaç de fer-ho. Juro que els dies abans d’estrenar vaig tenir els meus dubtes perquè el meu cos reaccionava de veritat a les coses de la funció. Vaig tenir taquicàrdies a l’escenari i ganes de vomitar. De fet, vaig demanar tenir un cubell a prop per si passava.

Quin viatge.

¡És que el meu cos no sap que soc actriu! Al final, cada dia passes per una violació, per tota la por i ansietat que genera. I això se’m quedava en alguna part del cos.

¿Recomana més l’obra als homes o a les dones?

A tota la societat. Poques vegades havia notat que passa alguna cosa a la platea durant la funció. Sento que l’important no és tant el que jo faig sinó el que genera a la sala la història que explico i la comunió que es crea entre les espectadores. Però també la reacció dels homes, un reflex del nostre món. Alguns venen molt oberts i ploren molt, d’altres s’enfaden i se’n van a meitat de la funció. I alguns han vingut a veure’m a l’acabar i m’han dit que gràcies a l’obra han entès que potser havien agredit sexualment una dona i no ho sabien. Passen coses fortes.

I les dones, ¿com reaccionen?

Algunes m’han dit que gràcies a la funció s’han perdonat no haver denunciat una violació quan eren joves. D’altres, que gràcies a la funció s’han atrevit a explicar a les seves famílies que havien sigut agredides sexualment. Rebo moltes cartes, missatges d’Instagram i per xarxes sobretot de gent explicant-me les seves històries d’agressió.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Se la veu satisfeta del resultat.

Per a mi el més important era preguntar-me a mi mateixa: «¿Què passa amb un cos que és agredit sexualment?». El debat filosòfic, polític i racional ja el tenim fet. No dic que estigui solucionat però tots ja entenem què és una violació. El que passa és que l’obra parla d’una agressió que fa 10 anys no es considerava com a tal. Hi ha una línia molt fina que enriqueix el debat que planteja l’autora. No vull que la gent surti del teatre pensant en les agressions sexuals sinó sentint el que és una agressió sexual. Aquesta ha sigut la meva obsessió durant el procés d’assajos perquè el teatre té un poder que no tenen altres formes d’art: el públic no pot ser impermeable al que passa davant seu de veritat. Les emocions reals et calen. Molta gent em diu: «¡Uf, aquesta obra m’ha deixat malament!». Mostrem una cosa molt física com el que els passa a les víctimes d’una agressió sexual.