Cordials diatribes contra el món modern

El nou àlbum de Joan Colomo, que va sortir ahir, es titula Tecno-realista en oposició a "aquest tecnooptimisme que avui està en voga, segons el qual personatges com Elon Musk ens salvaran de l’apocalipsi", fa saber amb aquest sarcasme que banya moltes de les noves cançons. El seu realisme tecnològic consisteix en "quatre micros fets merda i un ordinador barat", els estris amb què ha confeccionat aquest disc en el qual torna a exercitar el seu do per la cançó descreguda però adorable.

Parlem d’un compositor de cançons que, deixant enrere les seves primerenques aventures amb bandes de l’òrbita punk i hardcore (Zeidun, The Unfinished Sympathy), va emprendre el 2009 un camí en solitari de signe molt diferent, un pop d’autor amb enginyoses formes melòdiques i cert halo de candor (en ocasional frec amb l’àcid apunt sociopolític). I si al seu àlbum anterior Disc trist (2021), recollia un desànim existencial, "a l’haver deixat enrere l’horitzó d’esperança que havia obert el 15M", en el nou ha volgut acollir-se a "un esperit més positiu", perquè "si ho donem tot per perdut, això ens porta a l’auge de les tendències reaccionàries".

Però aquest és un àlbum carregat de cordials diatribes contra el món modern, començant per la cançó que l’obre, Tot és molt difícil, on ve a dir que tot se li fa costerut: viure a Barcelona "amb il·lusió", "acabar amb el patriarcat" i fins i tot compondre una "maleïda bona cançó". "Aquest tema respon a la idea que la tecnologia no ens salvarà, que hem de salvar-nos nosaltres canviant les coses", cavil·la. "Però el superorganisme del sistema és una locomotora sense ningú al volant, i només un cataclisme com el canvi climàtic podria parar la màquina de fer diners".

Una altra peça, Filles d’internet, al·ludeix a l’esclavitud derivada de les pantalles. Colomo té dues filles, de 5 i 7 anys, i observa que almenys ha augmentat la consciència dels perills. "Ara ja no posem els nens davant d’una tablet a l’hora d’esmorzar, com passava fa deu anys". Tot i que flota la contradicció: "El 90% d’aquesta producció l’he fet amb un ordinador", artefacte amb què manté "una dependència patològica". Les xarxes socials, sobre el paper, podrien ser una bona idea, "una cosa positiva perquè ens permet comunicar-nos als humans", però "el capitalisme prioritza el benefici per damunt de tot, inclosa la salut física i mental". La catatònica Extinció final celebra la fi del món en un ambient d’eufòria festivalera: "Els deserts s’expandiran / se’ns menjaran els huracans", però continuarem sent "un públic fidel / d’aquest festival turbocapitalista".

¿Els macroesdeveniments com l’opi del poble? "A veure, si em truquen per actuar hi aniré encantat, però és una metàfora que ens estem convertint tots en espectadors. Ara fins la IA ens farà les cançons i els vídeos". Colomo va actuar en el passat al Primavera Sound. "I hi he anat molt com a públic. Però el recolliment, el decreixement i les coses més petites em motiven cada vegada més. Deu ser cosa de l’edat".

Notícies relacionades

Neó, ‘tecktonik’ i plorar al bany

Bruce Springsteen: ¿hi continua havent per tant?

Tecno-realista consta de deu cançons molt curtes (cap arriba als tres minuts) en les quals Colomo ha mirat de "treure ferro a les coses". Gravat essencialment en solitari, amb les ajudes de Pau Albà (bateria) i Guillem Caballero (ex Els Surfing Sirles, teclats), el presentarà a la plaça del Centre Cívic la Sedeta, a les festes del barri del Camp d’en Grassot, el 28 de juny (accés lliure), i uns dies després, el 2 de juliol, al Festival Istiu, de Castelló d’Empúries.

Els clubs arribaran a la tardor, sense presses. "Ara faig molta vida domèstica, em dedico bàsicament a la criança, que és el que m’interessa ara. Mai he sigut ambiciós, però amb el temps t’adones que hi ha coses més importants que treballar en el teu projecte", reflexiona. Reconegut també com a productor, Colomo ha treballat en el nou disc de Fetus i en gravacions de Les Creuet, Pol Purgimon i Esperit!. Però, tot i que diu "portar un iaio dins", alguna cosa queda de la seva versió més impetuosa. "M’encantaria muntar un grup de canya extrema".