Quan els artistes parlen de política (i la fan grossa)

La política mou emocions inflamades i impulsos tribals, amor i odi, per això solen ser apetitosos els titulars amb sentències d’una o altra ideologia, que bé podrien ser només carn de clickbait, però també respondre a un criteri periodístic defensable. Cal distingir-los. Endossar el micro a qualsevol perquè deixi anar la seva opinió sobre el conflicte del moment pot ser una frivolitat, però és diferent quan parlem d’artistes amb una posició ideològica que forma part del seu discurs artístic.

Aquí tenim Manolo García, ja que la seva obra completa atén uns ideals respecte a la humanitat i la convivència, i que en hores greus del procés va publicar un comunicat amb una defensa del diàleg que va fugir dels extrems i que potser no va acontentar plenament ningú. Per això em va semblar bé preguntar-li en l’entrevista d’aquest diari per la seva interpretació del 12M. He de dir que no m’esperava la defensa de l’abstenció, i amb tal èmfasi d’enuig.

Notícies relacionades

Com enamorar sense cursileries

Una òpera de nova creació

L’entrevista no basculava al voltant d’un nou àlbum, com és habitual. Però les converses amb artistes no circumscrites a un nou disc cada vegada em semblen més atractives. El titular de l’entrevista ("D’aquestes eleccions m’ha agradat que, de cada dos catalans, un no ha anat a votar") no capturava un comentari casual, ni una relliscada de la qual després pogués penedir-se. Al contrari. Manolo García em va trucar unes hores després per ampliar la resposta i assegurar-se que havia entès que la seva abstenció no havia sigut per passotisme, sinó a consciència, com a "càstig" als partits.

En realitat, els titulars polítics d’artistes estan en perill d’extinció: cada vegada van més amb peus de plom, terroritzats perquè una frase impacti en les xarxes i generi anticossos. Utilitzen cada vegada més frases buides quan se’ls treu del seu perímetre promocional. Aquest és el món que hem creat. Així que gràcies per la franquesa, Manolo.