Flagel·lar la cultura

Vuit anys de presó i flagel·lació... i un vent àrid i àcid ens escup a la cara. Un vent que sembla sortir de les tombes de la història. Tot i que, en realitat, no s’ha enterrat mai del tot. D’una manera o altra, la violència dels estats sobre els ciutadans continua present. Una altra cosa és que en faci ostentació. Que sigui anunciada i retransmesa. Utilitzada com a escarment públic. Com a advertència per a la resta de la població. Com a finestró tancat a qualsevol somieig de llibertat.

Vuit anys de presó, flagel·lació, multa i confiscació de béns: aquesta ha sigut la condemna per al director de cine iranià Mohammad Rasoulof (1972, Shiraz, Iran), un dels més prestigiosos cineastes del país. La seva última pel·lícula, La semilla de una higuera sagrada, competeix per la Palma d’Or en la 77a edició del Festival de Canes, que s’està celebrant del 14 al 25 de maig. La pel·lícula va ser rodada en secret i està ambientada en les recents protestes polítiques a Teheran. Des que es va anunciar la seva inclusió en la competició, la pressió de les autoritats iranianes perquè fos retirada es va redoblar. El glamur de la catifa vermella, el luxe de Canes, la màgia del cine... i els assots sobre una esquena despullada.

Aquesta condemna no és la primera que rep Rasoulof. El 2010, va ser penat a sis anys que van ser reduïts a un. L’acusació: filmar sense el permís corresponent. El 2017 se li va prohibir sortir del país. Aquell mateix any, la seva pel·lícula Un hombre íntegro va guanyar el premi de la secció Una certa mirada a Canes. El reconeixement li va suposar una condemna d’un any de presó i dos anys de prohibició de sortir del país i de participar en activitats socials o polítiques. El 2020, un any més d’empresonament i dos de prohibició de filmar pel·lícules per fer "propaganda contra el sistema". No va poder assistir al festival de cine de Berlín, on la seva pel·lícula La vida de los demás va guanyar l’Os d’Or. El 2022, un altre empresonament per la crida que va fer el cineasta instant les forces de seguretat a no utilitzar les armes durant les protestes provocades per l’ensorrament d’un edifici a Abadan.

En el cine de Rasoulof apareixen dones sense hijab, es reflexiona sobre la pena de mort a l’Iran, sobre la seva corrupció endèmica o sobre les protestes que sacsegen el país. Ell segueix obstinat a convertir la seva obra en una finestra oberta. Les autoritats, a tancar-la. I el seu cos, convertit en el terreny per conquerir. A falta de poder doblegar el seu pensament, se sotmet el cos a força de fuetades.

Càstigs inhumans

Flagel·lacions o amputacions de dits sense anestèsia per ordre judicial són practicades pel règim iranià. Imaginar-ho produeix esgarrifances. Una justícia arcaica, un crim de dret internacional, una tortura inhumana que transmet a la perfecció el missatge de l’Estat: el teu cos em pertany, res de tu és teu, tot és meu, fins a l’últim mil·límetre de la teva pell. Puc fer-li mal quan i com vulgui.

Rasoulof no és l’únic cineasta que ha patit la repressió de l’Estat. D’altres, com ell, saben que la llibertat només es conquereix enfrontant-se al poder. Sigui realitzant una pel·lícula o alliberant els cabells del vel. Cada gest de lluita pot significar un càstig. Fins a la mort. I, de vegades, només queda un camí: la fugida.

Notícies relacionades

Com enamorar sense cursileries

Una òpera de nova creació

"Amb el cor encongit, he triat l’exili. La República Islàmica va confiscar el meu passaport el setembre del 2017. Per tant, vaig haver d’abandonar l’Iran en secret", aquest és part del comunicat que el cineasta acaba de difondre des d’algun lloc d’Europa. "Si l’Iran geogràfic pateix sota les botes de la seva tirania religiosa, l’Iran cultural és viu a les ments comunes de milions d’iranians que s’han vist obligats a abandonar l’Iran a causa de la seva brutalitat i crueltat i cap poder pot imposar-li la seva voluntat", afegeix el director.

Si en algun moment ens preguntem per a què serveix la cultura, n’hi ha prou de mirar el rostre de Rasoulof per trobar una resposta. La cultura és arma i refugi, denúncia i esperança. El lloc intangible on interrogar-nos i imaginar-nos millors. El poder del que no té res, el temor del poderós. Com recorda el cineasta en la seva declaració, "el jove raper Toomaj Salehi és a la presó i ha sigut sentenciat a mort". I la seva condemna és la condemna de tants que, al llarg de la història, el poder ha volgut apaivagar. Però la paraula és massa forta. Ni tan sols assassinant qui la pronuncia, mor.