El poder d’una bona etiqueta incomprensible

Fa un temps em van convidar a una xerrada sobre la crítica musical que la Universitat Jaume I, de Castelló, va celebrar a Benicàssim (seu d’aquell festival fa anys tan audaç) i un jove assistent em va retreure que la premsa utilitzava un llenguatge intricat, atapeït d’anglicismes i de termes per a iniciats, i que això tirava enrere qualsevol. Li vaig respondre que una mica de raó tenia, tot i que li vaig fer saber que això, a mi, en el seu dia, quan tenia 14 anys, en lloc d’expulsar-me de les pàgines de les revistes musicals, m’havia animat a mirar d’entendre què dimonis significava riff, música planadora o dub.

I avui és moltíssim més fàcil sortir de dubtes davant un vocable o expressió que no entens. Per a això hi ha Google. ¿Cinc segons? Però la premsa especialitzada ha tendit a prendre nota d’aquella observació i avui dia no apunta tant a explicar la música a través del seu enquadrament en el laberint de conceptes tècnics i de gèneres i subgèneres ("saludem el gir math-rock d’aquest outfit inicialment deutor del paradigma de Washington DC"), sinó a transmetre el que representa en un llenguatge més emocional i fins i tot utilitari.

Notícies relacionades

El conflicte de Gaza acapara la clausura de la Berlinale

Carmen Consoli mostra el seu cant al Barnasants

Cap allà ha evolucionat el llenguatge de les plataformes, que no et guien tant apel·lant als nínxols estilístics, sinó a través de les seves llistes de "música melancòlica" o "relaxant", "per cantar al cotxe" o "per acompanyar la teva barbacoa". Sense arribar a aquests extrems que ronden la banalitat, alguna cosa d’aquest esperit es filtra avui dia en les anàlisis musicals, en les quals s’aprofundeix en les motivacions anímiques de l’artista i en les sensaciones que remou.

Però ara que la literatura musical sembla tendir a un registre més obert, resulta que són els jovenets els que desenvolupen un vocabulari que aixeca un mur amb els adults. Una neollengua plena, precisament, d’anglicismes i de formulacions bastardes, amb el seu cringe, el seu NPC i el seu ghosting. Les paraules serveixen també per a això, per tancar files, i de vegades les més encriptades resulten ser les més atractives, a les quals desitges associar el teu lloc al món. El periodisme és una altra cosa: hi som per comunicar, no per fer-nos els misteriosos. Però no està de més calibrar el poder d’una bona etiqueta incomprensible, que desperti la teva curiositat i les teves ganes de formar part d’alguna cosa fora de radar, que no t’ho doni tot mastegat i que t’insinuï que allà darrere hi ha una realitat paral·lela que pot transformar la teva vida. Una cosa així em va passar als 14, i la naturalesa humana no deu haver canviat tant, ¿oi?