Els cicles de la natura

Ryusuke Hamaguchi és un dels directors més importants i personals de l’actual cine japonès. No només per la repercussió i l’estil d’algunes de les seves aclamades obres –Asako I i II, La ruleta de la fortuna y la fantasía, Drive my car–, sinó perquè no s’adorm sobre els llorers i surt habitualment de la seva zona de confort. El mal no existe n’és un bon exemple. Percebem el mateix to i forma de dirigir els actors, i un semblant sentit del drama, però també descobrim una estilització diferent i un gir temàtic considerable. Sobre el paper és un film més senzill que els anteriors, de narració transparent i missatge directe... Però les aparences (de vegades) enganyen.

Notícies relacionades

El conflicte de Gaza acapara la clausura de la Berlinale

Carmen Consoli mostra el seu cant al Barnasants

El mal no existe planteja problemes candents, certament. La construcció d’un càmping de luxe perquè l’ocupin els burgesos de la ciutat els caps de setmana posa en perill l’ecosistema d’una petita localitat, a prop de Tòquio, on fa anys que els seus habitants viuen en el més semblant a l’harmonia. Pràcticament tots els veïns del poble segueixen els cicles de la natura i assumeixen una existència senzilla, humil, d’acord amb aquests cicles i el que els ofereix la terra.

Però a partir d’aquesta agressió capitalista que arriba des de l’exterior, la pel·lícula no és només un relat construït a partir d’un discurs ecologista. La crítica acerada a un sistema social dur, classista i sense fissures es planteja mitjançant uns quants girs de la trama i la tonalitat inicial, algunes imatges estranyíssimes que ens desconcerten i també moments sublims com aquells que capturen amb pacient calma la feina quotidiana d’un dels protagonistes quan el món és encara el que sempre ha volgut que sigui.