El #MeToo dels nens

Va ser el 2018, un any després de viralitzar-se el #MeToo, quan van començar a sorgir al·legacions de mala conducta sexual o discriminació de gènere contra el creador de sèries tan populars com Drake & Josh, Zoey 101 i Victorious. En aquella mateixa època circulaven per la xarxa muntatges de moments estranyament sexuals de les seves produccions: Cat Valentine (Ariana Grande) ajaguda amb el cap penjant i ruixant-se la cara i el pit amb aigua; Zoey Brooks (Jamie Lynn Spears) rebent un raig de líquid viscós a la cara, o alguns acudits sobre peus amb un estrany regust fetitxista.

El 2022, la reportera de Business insider Kate Taylor aclaria sospites i il·luminava el costat fosc de Nickelodeon amb un famós article que acabaria sent el full de ruta per a Robertson i Schwartz en aquesta explosiva Silencio en plató. Amb ajuda de la mateixa Taylor, han aconseguit col·locar davant de la càmera antigues estrelles infantils i membres d’equips de Schneider per parlar sobre les seves incòmodes experiències. Testimonis que han sacsejat la indústria, generat un debat necessari i convidat molts a parlar d’una espècie de moviment #MeToo infantil.

Humiliacions

Després d’algunes intervencions com a actor en pel·lícules teen dels 80 i un rol més important a la sèrie Los primeros de la clase, Schneider va decidir orientar la seva carrera a la creació de programes infantils. El seu primer èxit a Nickelodeon va ser la comèdia de esquetxos Todo eso y más, una espècie de Saturday night live per a nois i noies estrenat el 1994. La pregunta és si Schneider (i, per extensió, el públic) reia amb ells o d’ells. Un dels joves membres del repartiment, Leon Frierson, recorda patir per haver de portar leotards estrets que el deixaven exposat en un moment delicat del seu creixement; a més, un dels seus personatges, Captain Big Nose, portava unes muscleres amb clara forma de genitals masculins. En un dels esquetxos, el també negre Bryan Hearne havia de vendre galetetes de girl scout com si fos un camell de crac; segons la seva mare, Tracey, les seves queixes pel tracte cap al seu fill van portar a l’acomiadament de Bryan.

La mateixa Tracey Hearne assegura que Schneider tenia "millor relació amb alguns dels nois blancs". La seva debilitat més clara era, explica la sèrie, Amanda Bynes, per a qui va acabar creant The Amanda show i una mica més endavant la sitcom adolescent Lo que me gusta de ti. El documental recorda aspectes intrigants de la seva relació, com cert esquetx dubtós en un jacuzzi (ella en aparent banyador, ell vestit de carrer).

També es recorda el cas de Jennette McCurdy, la Sam Puckett d’iCarly i l’spinoff Sam & Cat, les memòries del 2022 de la qual (Me alegro de que mi madre haya muerto) incloïen la revelació de l’intent (en va) de Nickelodeon de comprar el seu silenci sobre la seva experiència a la cadena. McCurdy parla al llibre dels seus mals moments amb algú a qui es refereix com, simplement, el Creador, obstinat a fer-li tastar alcohol en un sopar o fer-li massatges a l’esquena.

La confessió de Drake Bell

Segons recorda la docusèrie, dos empleats de Todo eso y más van ser condemnats per abusos sexuals el 2003. L’ajudant de producció Jason Handy va seguir en contacte amb la jove actriu Brandi després de la seva participació en el programa i va acabar enviant-li una foto d’ell mateix masturbant-se. L’actor i coach de diàleg Brian Peck es va interposar entre l’actor Drake Bell i el seu pare i mànager Joe, es va convertir en conductor de la jove estrella i la va convidar en repetides ocasions a dormir a casa seva.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Bell va rebutjar participar en un projecte similar fa una dècada –suposadament el documental Un secreto a voces, d’Amy Berg–, però aquí s’atreveix a parlar en públic sobre la seva experiència. Són evidents tant l’alliberament com la incomoditat. El seu gest és valent, però a alguns els hauria agradat que, de passada, s’hagués aprofundit en els abusos comesos pel mateix Bell: "Silencio en plató malgasta una gran oportunitat d’explorar les complexes i sovint amorfes raons que porten les víctimes d’abusos a continuar el cicle i convertir-se ells mateixos en perpetradors", va escriure el periodista i crític Ben Rosenstock en un article de New York.

Les males conductes s’estenien a la sala de guionistes, que dues antigues empleades de Schneider descriuen com un calvari sexista. Per treballar a The Amanda show, Jenny Kilgen i Christy Stratton no només van haver d’accedir a repartir-se un únic salari, sinó aguantar un ambient extremadament misogin en què les bromes de mal gust estaven a l’ordre del dia. Segons explica Kilgen, en certa ocasió Schneider va demanar a Stratton que presentés la seva idea per a un esquetx d’institut com si estigués sent sodomitzada. Cap de les dues va durar gaire a la producció: Stratton va ser acomiadada després de la primera temporada; Kilgen es va quedar a l’atur per voluntat pròpia i va poder subsistir després de demandar Nickelodeon per discriminació de gènere i arribar a un acord monetari. Les ombres darrere d’un món de colors brillants.