"Després de 47 anys, és de riure que mai hagi actuat al Grec"

És bonic, ¿eh? I ben estrany, que encara es facin aquest tipus de coses. Sí, jo volia que fos com un llibre de poesia de Visor, amb la mateixa mida i disseny. S’ha pogut fer, i això és molt difícil en els temps que corren.

Transgresiones ofereix una selecció de les adaptacions poètiques repartides en una sèrie d’àlbums, començant per La vida por delante (1994). ¿Sentia que calia reivindicar-les?

Era necessari perquè, a diferència del que han fet Bunbury amb Panero, Quique González amb García Montero o Christina Rosenvinge amb Safo, aquest no és un episodi solt. Representa una trajectòria. Quan al novembre surti el nou disc, Europa, sobre el poemari de Julio Martínez Mesanza, del qual aquí hi ha tres temes d’avanç, ja seran cinc discos d’estudi i dos de directes. És una obra. Gairebé dues generacions. Vaig decidir celebrar aquells 30 anys d’un projecte alternatiu, que en el seu dia va ser audaç i difícil de fer, i que ha seguit sent-ho, perquè cada disc ha costat una vida.

La discogràfica, en aquell temps, devia pensar que, en comparació amb els seus àlbums de rock’n’roll amb els Trogloditas, les vendes caurien.

Jo venia de quatre anys de gira amb els Trogloditas, en una tempesta de drogues i excessos. Ja havia gravat La mala reputación, de Brassens, ajudat per Quico (Pi de la Serra), i El hombre de negro, de Johnny Cash. Això ja eren pistes, i havien funcionat. Quan Gabriel (Sopeña) em va entregar Brillar y brillar, vaig veure la possibilitat d’unir els dos mons a La vida por delante. I l’àlbum va ser disc d’or.

En el següent, Con elegancia (1998), va adaptar un poema de Jacques Brel previ permís de la seva viuda.

Vaig ser el primer artista a musicar un text de Brel a tot Europa. Amb Gay Mercader, el meu mànager durant deu anys, vam deixar EMI i ens en vam anar a Picap. Cras error. Feia una setmana que estava de promoció i en un hotel em van dir que havia de pagar les habitacions i el menjar. El disc es va quedar penjat i va desaparèixer.

¿Com recorda l’efecte que va produir en l’escena i entre el públic la iniciativa de casar el rock i la poesia?

Jo era conscient que pagaria un preu per això, tot i que, vist ara, no tant com el que pot pagar el cantant de Manel per fer un disc en solitari, un acte valent i audaç. Quan trenques esquemes, poses a prova el teu públic. Fa 30 anys hi havia una doble ortodòxia: la del rock, no assumir que un artista ha d’investigar, i la de la cançó d’autor, que no entenia que cada generació té el seu llenguatge. Ovidi (Montllor), Paco (Ibáñez) o Serrat em van ajudar a conèixer part de la poesia espanyola, i nosaltres vam pretendre fer el mateix amb les noves generacions. Com diu Luis Alberto de Cuenca, ara els rapers són els nous trobadors. El que nosaltres mai farem serà dir-nos que això ens pertany. Em van dir de tot: "Gabriel Sopeña t’ha convertit en un maricon...". Se m’acostaven a l’escenari i m’obrien una bandera sudista. I en el món de la cançó d’autor, igual: "¿Què fan aquests aquí?".

El 1994 va presentar La vida por delante, amb els seus textos d’autors com Octavio Paz, Atxaga o Gil de Biedma, en una sala, el Palau, aliena llavors al circuit del rock.

Va ser un trencament molt gros per a molts. El més bonic que em va passar és que va venir Joan Manuel Serrat a felicitar-me abans del bolo. Hi érem el Gay i jo, i va aparèixer. Em va donar ànims i va ser molt emocionant.

Ara debutarà al Liceu, el 17 de maig (Festival Mil·lenni), després de tants anys. ¿A escenaris com aquests cal anar amb propostes adaptades, no per fer un bolo més de pop o rock?

El ritual és molt important. El gest. A un teatre no faràs un concert de rock’n’roll. Hi ha una banalització de l’espai. Però hi ha dos escenaris a Barcelona on no he actuat. Un se m’ha prohibit no sé per què, perquè després de 47 anys és de riure que mai hagi actuat al Grec, que a més és un lloc perfecte per a un concert de poesia. Tinc un acudit: "He tingut un malson, ¡he somiat que em donaven l’Ondas i la Creu de Sant Jordi!". Doncs sí, aquestes coses passen. I un altre lloc on m’agradaria actuar és la Monumental. Ja és hora que sigui un lloc per a la cultura. A Barcelona no paren de tancar locals. ¿On aniran els xavals a tocar?

Hi ha sensibilitats ciutadanes creixents respecte a les molèsties de la música en directe.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

És una excusa patètica. Barcelona no es pot quedar sense sales de concerts. I als festivals t’abaixen el volum: ves-te’n al Poble Espanyol o a Pedralbes, a veure si et deixen tocar al teu volum. Al final també hi haurà gent molesta amb el metro perquè genera vibracions. Tot molesta algú. Però la cultura és el 3% del PIB nacional.

Està a punt de tornar a la carretera. ¿Com veu la música en directe a Espanya després de la pandèmia?

Hi ha un boom de festivals. Nosaltres treballem amb Last Tour, una de les poques empreses que tenen una mica l’aire de Gay Mercader, gent a qui li agrada la música. Ara moltes empreses són propietat de fons voltors. És un negoci on la música és simple entreteniment, quan jo continuo pensant que és una actitud i una forma de vida que reflecteix l’estat d’un país i una situació cultural.