Desimboltura i vandalisme ple de ‘frivolités’

El nen Jean-Paul Gaultier somiava crear espectacles desenfrenats, cabarets emplomallats de Folies Bergère com els que llançava la tele en blanc i negre. Retirat de la passarel·la però transformat en una de les icones vives més famoses de l’alta costura, el dissenyador es pot permetre portar a terme el seu somni d’infància, un autèntic varietés chic amb molta desimboltura, 18 intèrprets i desplegament multimèdia. Ell mateix codirigeix el muntatge, fusió de dansa, circ, música gags més o menys elaborats i, el seu millor reclam, 300 peces de vestuari per omplir el teatre Coliseum amb una aclaparadora desfilada.

Fashion Freak Show enganxa al principi per la seva curiosa barreja entre moda i teatre, també per embastar un argument sobre la infantesa i els primers anys de carrera del modista. Des de la transformació del seu osset de peluix en una figura transgènere avant la lettre als problemes a l’escola, amb la seva musa Rossy de Palma interpretant al vídeo la mestra que reprimeix l’ànsia de dibuixar. Les imitacions d’Anna Wintour i Karl Lagerfeld tenen certa mordacitat, personatges del món que acullen amb menyspreu les primeres i arriscades col·leccions de l’enfant terrible Gaultier. L’idil·li amb Francis Menuge i la mort d’aquest per sida aporten el toc sentimental i donen l’excusa per a un repartiment de preservatius que mai estan de més.

Una mitja part innecessària

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

Després d’una mitjana part innecessària, el xou reprèn el seu ritme frenètic, però es deixa pel camí la dramatúrgia. Sense la voluntat ja d’explicar una història, se succeeixen les escenes amb temàtiques diverses i disperses com la cirurgia plàstica o l’homenatge a peces clixés de la casa com el vestit cotilla. Veiem com una desganada Catherine Deneuve dicta des de la pantalla el credo del dissenyador mentre l’histrionisme de les coreografies es va descafeïnant a força de repetir els mateixos recursos. El potencial de talents individuals com el de la cantant Demi Mondaine es queda atrapat en tòpics a l’altura de La vie en rose de Piaf. I així, mentre els excessos naïf van deixant pòsit, l’autoreferencialitat convoca per insistència el temut fantasma de l’avorriment.

Els fans de Gaultier no hi estaran d’acord, perquè, malgrat els seus desajustos, aquesta revista moderna serveix amb safata tot l’estil creatiu del dissenyador, amb les seves llums ben presents (l’obertura de la moda a la sexualitat, a l’humor, al vandalisme, a la representació de la diversitat ètnica i els cossos no normatius), però també projecta algunes ombres d’un univers escorat cap al nihilisme i ple de frivolités.