Adeu a Armani, el rei de la moda italiana

El dissenyador Giorgio Armani, icona de la moda italiana durant més de quatre dècades, va morir ahir als 91 anys a Milà. Home miracle fet a si mateix, encarnació del made in Italy i addicte a la feina gairebé fins a l’últim alè, va morir després d’una breu hospitalització a causa d’una infecció pulmonar, envoltat dels seus.

Una llegenda mai desmentida pel mateix Armani i sobre la qual ell mateix solia fer broma explica que, a vegades, feia un volt per les seves oficines a la nit per comprovar que els llums estaven apagats. Perfeccionista fins a l’extenuació i "incansablement primmirat en la reiteració de la seva manera d’entendre la moda com a estil de vida", segons Paola Pollo (autora del biogràfic Los tontos no son nunca elegantes), el seu adeu tenyeix de dol al món de la moda.

Per a molts, Armani va ser el rei d’un tipus concret d’elegància: aquella que és discreta, sense estridències, això que avui s’ha rebatejat com a luxe silenciós. Inventor de l’estil casual, als 80 va proposar una cosa tan nova com que la moda també podia ser còmoda. La seva sastreria contemporània per a homes i dones (en això, la fluïdesa de gènere, també va ser un pioner), els seus vestits desestructurats i la seva fe infrangible en una paleta formada per un escàs grapat de colors bàsics –el beix, el blau, el negre i el gris– van forjar un estil molt imitat que no necessita presentació.

El ‘greige’

A ell se li atribueix el greige, aquesta barreja de gris i beix que mai ha deixat d’estar de moda. "M’agrada el color fang, com el del Trebbia després de certs dies de pluja", solia dir. "Estar al marge de la moda és el màxim de la moda. És una forma subtil d’esnobisme que, tanmateix, no està a l’abast de tothom. És necessari ser deliberadament démodé" és una altra de les seves frases que encapsulen la seva manera de ser. Pragmàtic i amb certa al·lèrgia a les ostentacions i els flaixos, només tenia un quadre penjat a casa (un Matisse que li va regalar Eric Clapton) i solia dir que l’elegància és intel·ligència i mesura.

Armani va ser pioner en l’àmbit empresarial i de màrqueting. A finals dels 70 va començar a vestir a estrelles de Hollywood, però no a qualsevol. Va entendre el poder mediàtic de la catifa vermella abans que ningú, quan les actrius no confiaven el vestuari de les seves aparicions públiques a noms coneguts. Diane Keaton el 1978 va ser una de les primeres, després van arribar Julia Roberts, George Clooney, Jodie Foster, Glenn Close, Cate Blanchett, Anne Hathaway i Tina Turner. Però l’altaveu que va catapultar el seu estil a tot el món té un rostre: el de Richard Gere a American Gigolo, la bomba d’erotisme dirigida per Paul Schrader que va convertir en objecte de desig els seus vestits sense espatlleres ni costures i els seus pantalons folgats. Després arribarien Els intocables d’Eliot Ness, Un dels nostres, Corrupció a Miami, Gattaca i la seva última col·laboració amb Scorsese en El llop de Wall Street.

A les dones, als 80 Armani les va dotar justament d’allò que va treure als homes: espatlleres, el símbol de poder que necessitava una dècada atapeïda de yuppies, power dressing i una nova generació d’executives disposades a menjar-se el seu anhelat tros del pastís. "Crec haver alliberat l’home d’aquests vestits sastres grisos que castigaven al cos i el feien semblar tancat en una capseta", va dir.

Va ser el 1980 quan Armani va firmar la primera de les seves llicències, un model de negoci que el catapultaria com a empresari a boutiques de disseny, grans magatzems i botigues de dutty free d’aeroports. Després del seu contracte amb L’Óreal per llançar els seus exitosíssims perfums, la seva marca es va expandir a un ritme frenètic: el 1981 va néixer Empori Armani, dirigida a un públic més jove, el 1987 va obrir mercat al Japó, el 1988 es va aliar amb Luxottica i el 1991 va obrir la seva primera botiga a Nova York d’Armani Exchange, precursora del fast fashion.

Notícies relacionades

Tornada al “cole” dels teatres de Barcelona: les obres que cal veure en aquest inici de temporada

El llegat d’un imperi de 10.130 milions d’euros

El 1999 va rebutjar ser comprat pels dos gegants del luxe francès en mans de Bernard Arnault i François Henri-Pinault. Es va estrenar a l’Alta Costura de París el 2005 sota el nom de Privé i cinc anys més tard va inaugurar el primer dels seus hotels a Dubai, en el que llavors era el gratacel més alt del món. Ja havia creat una col·lecció de decoració per a la llar, un cafè, llibreries i obert un restaurant Nobu a Milà. Tot això ho va aconseguir un home gairebé sense estudis (tres anys de Medicina, que va abandonar per complir el servei militar), que va començar treballant als magatzems Rinascente i el 1964 va fitxar per Nino Cerruti, el primer que va veure en ell un estilista, més que a un dissenyador d’agulla en mà. Poc després va conèixer al que seria el seu primer gran amor i mà dreta a la feina, Sergio Galeotti, mort als 40 anys, el 1985, amb qui va fundar Armani un 24 de juliol de 1975.

¿Com va aconseguir un nen nascut a la Itàlia de Mussolini l’any 1934, amb una infància que va estar marcada per les bombes de la Segona Guerra Mundial, una cosa així? El van ajudar sens dubte una ètica de treball calvinista, una obsessió per controlar els detalls i l’ofici i un ferri equilibri entre la fantasia i el realisme. "L’estil és elegància, no extravagància. L’important no és fer-se notar, sinó recordar". I així recordarà el món a aquest colós de la moda.