La salvació en el moviment

Sylvain Tesson, en el llibre del qual es basa Mi camino interior, és un escriptor i viatger francès. El protagonista de la seva novel·la, el Pierre, cau a l’asfalt des del vuitè pis d’una casa en una nit de borratxera. Molt temps en coma, i després, una recuperació llarga. Costilles i ossos trencats, una enorme cicatriu a la galta esquerra i, sobretot, unes cames que no funcionen com ho feien abans. Malgrat això, el personatge –un bon Jean Dujardin– emprèn una marxa a peu de 1.300 quilòmetres per mig França seguint el que ell mateix denomina una geografia alternativa. La pel·lícula reconstrueix aquesta marxa i utilitza el flashback perquè el personatge recordi vivències passades i nosaltres sapiguem com era la seva vida abans.

"La meva salvació estava en el moviment", assegura el protagonista quan emprèn la marxa que recorda Werner Herzog quan va recórrer a peu la distància entre Múnic i París per veure Lotte Eisner, que estava molt malalta. El destí del Pierre és diferent. No hi ha un destí, sinó una superació dels fantasmes i els errors comesos a través del moviment salvador. El film flueix bastant bé a través de fondre l’individu amb el paisatge, tot i que hauria sigut preferible menys record i més present, més superació que rememoració.

Notícies relacionades

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

"Vaig tenir una sensació de buidor"

‘Mi camino interior’

Denis Imbert (Estrena: 5/4/2024)