La preqüela merescuda

Es inevitable rebre amb escepticisme cada nou derivat d’un clàssic del cine de terror. ¿Una preqüela de La profecía (1976), de Richard Donner? ¿De debò? Sí, anava de debò. I el millor és que és una pel·lícula extraordinària. Passa a Itàlia el 1976 i té com a protagonista la Margaret (Nell Tiger Free), jove novícia que ingressa en un orfenat dirigit per monges. Aquest és l’inici d’una pel·lícula d’orígens respectuosa amb el clàssic del qual parteix, enginyosa en el seu diàleg i pensada en la seva adaptació de la història als codis del present.

Sense forçar l’agenda, sense entrar al relliscós terreny del que és metafòric i amb el terror sempre en primer pla, La primera profecía està molt connectada als discursos i a les reflexions actuals entorn de la intimitat, el cos i el desig. Poques pel·lícules recents parlen d’una manera tan impressionant (tan física, radical, clara) com aquesta de la violació de la intimitat, del control del cos per d’altres (les escenes obstètriques) i del desig castigat.

És important aclarir que, tot i que la pel·lícula respira tot això, no és cine de tesi. És una festa. Una festa de l’horror. En un debut increïble, Arkasha Stevenson (feta a sèries com Channel Zero i Nuevo sabor a cereza) ho posa tot al servei de la representació de l’horror, de l’espant. La direcció artística, la fotografia i la planificació són exquisides. Com ho és el disseny de les escenes de terror.

Hi ha idees, imatges imponents (els cabells de la medusa) i una necessitat furiosa de buscar noves maneres de representar l’espant (tot i que hi reverberin clàssics com La llavor del diable i La possessió). La primera profecía és pertorbadora i fa por. I, per si no havia quedat clar amb Servant, el terror té nova reina: Nell Tiger Free.

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

‘La primera profecía’

Arkasha Stevenson (5/4/2024)