I Barcelona va superar Madrid (ho vulgui o no)

Crida l’atenció que, en un cicle general a l’alça, la Comunitat de Madrid s’anoti un descens de facturació, del 8,69% (el 2022 havia assolit els 103,5 milions). I com cada vegada que Madrid supera en alguna cosa Barcelona i/o Catalunya creixen els titulars de la capital, i aquesta vegada, al girar-se la truita, observo cert silenci, em permetrà el lector que ho faci notar. A veure, estem vacunats de triomfalismes (de tots ells). I posats a fer, llanço una primícia: és probable que l’Anuari de l’any que ve ens digui que Madrid torna a encapçalar el rànquing, perquè en aquestes xifres pesen bastant els macroconcerts, i així com el 2023 va ser un any apoteòsic a l’Anella Olímpica, en aquest 2024 el Bernabéu es disposa a avassallar-nos amb la seva dotzena de convocatòries.

Però en aquest balanç hi juguen altres ingredients, com els festivals, que a Barcelona formen part de la marca de la ciutat. No només els ‘macro’ també els de format petit i mig, desplegats fins i tot més enllà del perímetre urbà: cinc de les deu principals mostres de cicle a Espanya són catalanes (Jazz de Barcelona, Guitar BCN, Porta Ferrada, Mil·lenni i Cap Roig). Les cites estables donen una foto significativa de l’arrelament de la música més enllà del gran esdeveniment, i el prestigi d’una plaça no es juga només en les grans convocatòries.

Notícies relacionades

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Idiomes diferents

Però Barcelona i Madrid no parlen el mateix llenguatge: aquí ressonen paraules com sostenibilitat i encaix urbà, miraments que el vocabulari d’allà no té tan presents: ancha es Castilla. El Primavera Sound ha reduït el seu perímetre al Fòrum i Xavier Marcé, regidor de Cultura de l’Ajuntament, no va dissimular, dies enrere, al parlar del Cruïlla (un festival que no vol créixer) com un model. Així que, sí, Barcelona va tornar a superar Madrid, però es diria que ho ha fet no sé si de mala gana, però sí sense haver-s’ho proposat i, gairebé, sense voler-ho.