"Si no t’emociones amb ‘La casa’,és que ets un pneumàtic o una IA"

La casa ha agradat moltíssim. El públic, fins i tot la premsa, s’ha emocionat.

La vaig veure a l’AVE, molt mal vista, amb el mòbil i els cascos... I vaig plorar com un gos, però llàgrimes guaridores, no de tristesa. Em va rebentar l’ànima, i vaig pensar: "Doncs tenim una bona pel·lícula". Perquè la història que explica funciona com un mirall: totes les emocions d’aquests personatges acaben afectant-te com a espectador, perquè t’està tocant a tu, quan es parla del cotxe de la família, del pare, de l’avi... Totes són situacions pròximes.

Curiosament, molts dels més emocionats durant la projecció de la pel·lícula eren homes madurs. Sembla que La casa està feta des de certa sensibilitat masculina.

És que és aquesta cosa masculina generacional per la qual ens costa tant dir "ho sento", "perdona", "t’estimo", sobretot a les persones més pròximes. I Paco Roca, que és molt sensible des de la seva masculinitat, ho va saber reflectir. Però en realitat, si algú, qualsevol persona, home o dona, no s’emociona veient la pel·lícula, si no se li mou res a dins, jo crec que no és una persona, és un pneumàtic o una IA.

A La casa un grup de germans es reuneix per parlar sobre què es farà amb la residència estiuenca de la seva infància després de la mort del pare. I es parlen de moltes coses.

Notícies relacionades

La jutge nega al MNAC la possibilitat d’un informe pericial sobre el trasllat de les pintures de Sixena

Lady Gaga impacta amb la fantasia gòtica

Aquesta parla de moltes coses però alhora és molt senzilla, no és pretensiosa. En general, aborda com resoldre les ferides i exposa les múltiples facetes curatives que té l’amor fraternal.

¿Què ha après amb aquesta pel·lícula?

Que l’important és recordar, recordar els nostres tot i que de vegades sigui massa tard. Al meu pare se li va morir el seu pare, el meu avi, i mai es van dir "t’estimo". Jo a la meva filla, de sis anys, li dic "t’estimo" constantment, de vegades una mica massa: "¡Lupe, menja’t els macarrons, t’estimo!" [Riu] És que és el més important de tot, el moment, viure el moment. Els nostres pares no només ens han donat la genètica. Hi ha una frase molt bonica: "Els pares estan educant quan no saben que estan educant".