La novel·la de la donaque inventa el seu destí

H i ha en aquesta breu joia de la literatura universal, En agosto nos vemos, una visió renovada de l’amor a les espatlles d’una dona, Ana Magdalena Bach, la protagonista, que té 46 anys, 27 anys de casada amb un home "que estimava i que l’estimava", i va anar a l’altar sense culminar els seus estudis d’Arts i Lletres, sent verge i sense tenir nòvios anteriors. Mare de dos fills: un noi de 22 anys, primer violoncel de l’orquestra simfònica nacional, i la Micaela, de 18 anys, que desitjava ser monja de l’orde de les carmelites descalces. Un aparent matrimoni en què tot semblava fluir és el que porta a crear en l’autor la singular paradoxa que "res s’assembla més a l’infern que un matrimoni feliç".

La protagonista dissenya el seu propi destí, el seu paradís efímer, cada 16 d’agost, al portar un ram de gladiols frescos a la tomba de la seva mare, enterrada en un cementiri d’una illa del Carib descrita com un "pueblo indigente con casas de bahareque, techos de palma amarga y calles de arena ardiente frente a un mar en llamas".

Aquesta dona és diametralment oposada al destí de les dones a les obres anteriors de GGM, que viuen els límits opressius i dramàtics d’una societat masclista i patriarcal. Ana Magdalena Bach –el seu nom és evidentment un homenatge a la música universal– és una dona culta, il·lustrada, amant de la literatura i la música clàssica, però també del bolero.

L’autobiografia, present

No s’assembla a Úrsula Iguarán, que maneja els fils de l’ordre i el destí de l’estirp, mentre els homes compleixen el desvari de lluitar en la guerra, anar al bordell, seguir els passos del circ o matar-se per falta d’amor. Tampoc s’assembla a Remedios la Bella, amb una soledat i una santedat allunyada dels homes que provoca morts i catàstrofes en els que la pretenen. És el revers de l’ànima d’Ángela Vicario, víctima d’estimar abans d’anar a l’altar, en una societat atroç del segle passat al Carib, que rentava amb sang l’honor de la virginitat empastifada. No és Pilar Ternera ni Petra Cotes, matrones del plaer, a qui mai els va importar el judici de doble moral d’una societat envilida. No és Fermina Daza, entre dos amors, que va esperar enviduar per complir els designis del cor.

L’autobiografia és present sempre en tota la creació i construcció del caràcter del personatge en GGM. La mare d’Ana Magdalena era una reconeguda mestra de primària al Montessori, igual que la professora Rosa Elena Fergusson, que va ensenyar a llegir i a escriure l’autor i el va iniciar en l’encant de la poesia al recitar-li de memòria poemes del Segle d’Or espanyol, quan era nen a Aracataca. De la seva mare que decideix ser enterrada en aquest lloc pobre, Ana Magdalena va heretar, a més de la brillantor dels seus ulls, daurats, "la virtud de las pocas palabras y la inteligencia para manejar el temple de su carácter" .

Aquesta dona encarna el trànsit de la vella i anacrònica visió de l’amor en una societat patriarcal i masclista en la qual hi ha dones sotmeses i silenciades en l’endarreriment llatinoamericà, i ens revela l’amor sense prejudicis de la dona independent, alliberada i propietària del seu destí al segle XXI.

En aquesta novel·la, GGM desxifra amb clarividència contemporània les noves tensions interiors de l’ànima femenina, els cataclismes existencials i emocionals, en contrast paradoxal amb una aparent i feliç vida conjugal. L’amor amb el seu anvers i revers, l’amor més enllà de la soledat i el laberint del poder, l’amor, la soledat i la mort, tres grans obsessions a les seves novel·les i als seus contes María dos Prazeres i El rastro de tu sangre en la nieve. I aquesta vegada des d’una altra perspectiva narrativa, la soledat, l’amor i la mort a En agosto nos vemos.

El que sembla un atzar és un llaç del destí. GGM elegeix un divendres 16 d’agost, mes de calors i xàfecs inesperats, mes d’auguris i espants, per iniciar la metamorfosi emocional d’Ana Magdalena, data elegida a l’atzar, sense pressentir que la seva musa essencial, Mercedes Barcha, una de les dones fonamentals de la seva vida i obra, després de més de mig segle de matrimoni, partiria el 15 d’agost del 2020. És com si, un dia d’un agost distant i diferent en el temps, transcorreria la trama delirant d’una altra història d’amor.

García Márquez deia en públic i privat que ell, com tot escriptor, tenia tres vides, una vida secreta, pública i privada, però que en les tres gravitaven sempre com a presència ineludible les dones. No només en la seva vida, sinó a la seva pròpia obra. Fins al 1937 va viure a la casa gran dels seus avis a Aracataca, junt amb la seva àvia Tranquilina Iguarán i l’avi coronel Nicolás Márquez Mejía, i 11 dones més, entre ties i parents, i tres indígenes wayuu que vivien al pati de la casa, que és l’únic que es conserva intacte a la seva casa natal.

D’aquesta infància no només prové Cent anys de solitud, la seva novel·la clàssica, sinó tota la seva escriptura, en la qual des de petit les dones de la casa i el poble van ser personatges de carn i os per als seus contes i novel·les. "Crec que l’essència de la meva manera de ser i de pensar la dec en realitat a les dones de la família i a les moltes del servei que van passar per la meva infància", confessa en les seves memòries Vivir para contarla.

L’ànima de les dones

GGM va conèixer i va desxifrar l’ànima de les dones, no només la de la seva dona, Mercedes, sinó la de dones de tots els temps: va conèixer la desolació i l’esperança de les noietes que es ficaven al llit per gana al vell bordell de Barranquilla, a l’edifici El Rascacielos, on va conviure i va compartir amb prostitutes, al Niño de Oro de Cartagena i les dones del món amb un altre poder més enllà de l’or.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

La novela té la subtilesa d’un encanteri addictiu al ritme sensual de la música, a xarrups de ginebra i brandi. "El mundo cambió desde el primer sorbo. Se sintió pícara, alegre, capaz de todo, y embellecida por la mezcla sagrada de la música con la ginebra", descriu GGM. El primer capítol és un conte perfecte i la seqüència general són sis narracions enllaçades en què Ana Magdalena Bach inicia una nova recerca de la seva pròpia llibertat individual i sexual. En alguna ocasió en privat l’escriptor ens va confessar que desitjava escriure novel·les d’amor en què les seves protagonistes tardorals i en plena maduresa podrien viure la felicitat de l’amor com si visquessin una renovada primavera. El ritme de la prosa poètica flueix quan descriu instants com: "El aleteo de mariposas dentro del pecho se le volvió insoportable con la sola idea de tener al hombre de su vida hasta el amanecer".

En essència, GGM va ser sempre un alquimista de les històries íntimes i buscava que els seus lectors inventessin i reinventessin la fugissera i misteriosa felicitat de l’amor, sense lligams. L’escriptor va batallar fins al final amb els llocs comuns, i va anar més enllà de la novetat vivencial d’aquest primer capítol que genera un veritable cataclisme en la vida de la protagonista. No es tractava d’allargar i repetir trobades amb diversos amants fugaços, sinó confrontar les tensions que bateguessin en el seu esperit. Així que, en aquesta brevetat de sis capítols, l’autor va reescriure com qui poleix una pedra preciosa, i va assolir una breu obra mestra de la literatura, intuint que no tot estava resolt en les trobades corporals i sexuals d’Ana Magdalena Bach, que elegeix i no es deixa seduir per homes masclistes o patriarcals, sinó que aprofundeix en els intersticis i misteris d’una feliç vida conjugal, i ens revela silencis xifrats del desig no sempre assolit.