"Franco ni era tonto ni es va mantenir en el poder només per la repressió"

Capítols amb títols com Ha nacido una estrella o Juego de tronos i voluntat divulgadora. ¿Pensava en els joves que creuen que Franco no era un dictador?

Vaig pensar més en els professors de secundària, que ens transmeten que entre els joves està de moda ser d’extrema dreta i dir que Franco era formidable. Vull desfer idees que van assentant-se i són majoritàries a les xarxes socials, com que Franco va crear la Seguretat Social. No. Ja existia abans i es deia Institut Nacional de Previsió. El que el règim anomena Seguretat Social té molt poc a veure amb el que és avui. No m’importaria que els joves veiessin el franquisme com la prehistòria si fos per dir "girem full i mirem cap al futur". El problema és que s’imposa una mirada provocadora molt negativa per a la convivència democràtica.

És professor a la Universitat de Grenoble Alps, a França. ¿Com es veu allà l’auge feixista?

Demostra que Espanya no és diferent. Hi ha una onada global d’extrema dreta i a Espanya no sortim tan malparats perquè no els tenim en el Govern. A França el Front Nacional està en un procés ja no de normalització sinó d’arribada al poder. Aquí hi ha nostàlgics de la dictadura que diuen que la Barcelona dels 70 era meravellosa i hi havia més llibertat que avui. Tenies llibertat sempre que et mantinguessis al marge de les decisions polítiques, si la teva orientació sexual era la considerada adequada, si no vivies en pecat o no eres mare soltera... I no hauries pogut dir que no hi havia llibertat.

La resistència tenia rostre de dona, escriu.

María Telo, Clara Campoamor, Victoria Kent... En la immediata postguerra l’oposició la porten les dones, com Matilde Landa, formada en la Institució Lliure d’Ensenyament. Li donen la gestió del Partit Comunista (PC) en la clandestinitat, una patata calenta pel risc que implicava; va caure per una delació i a la presó va ajudar altres preses a recórrer les penes de mort. Li diuen: "O et converteixes al cristianisme i et bateges públicament i així venem que hem aconseguit la redempció d’una roja laica republicana o et prohibirem ajudar les recluses". I el dia del bateig es va suïcidar llançant-se al pati.

¿I el paper de les dones de presos?

Portaven menjar al marit, el germà o el pare pres, darrere d’ells en cada trasllat de presó. Moltes a Burgos van començar a treballar en el servei domèstic. La propaganda les anomenava "roges perilloses", però la gent va veure que eren amables, educades, treballadores... i hi va empatitzar. Van canviar la mentalitat de molts.

Pertany a una generació nova d’historiadors. ¿Què aporta al treball de figures com Paul Preston, Ángel Viñas, Gonzalo Pontón…?

Ho vaig afrontar com la continuació natural del treball d’aquests grans noms, també de Julián Casanova, Santos Juliá, Carmen Molinero… Van traçar les grans línies de la dictadura. La generació següent, Mercedes Yusta, Javier Rodrigo..., som una mica els seus hereus, incorporem altres visions, com la de gènere, la història social... Després ve una altra generació encara més interessant que pensa coses que nosaltres no pensem. En els congressos hi ha investigacions noves sobre la prostitució, suïcidi, minories sexuals...

No opina, com s’ha dit, que Franco era poc hàbil políticament, inculte, mediocre...

Caricaturar Franco a qui més favor fa és a l’antifranquisme. Si som tan llestos i Franco era molt tonto, ¿com és que va estar tant temps en el poder? Franco sap aprendre del passat pròxim, de la dictadura de Primo de Rivera, que és un assaig del que ell va fer després, i té molta capacitat de reacció. És hàbil escoltant i es deixa aconsellar en el canvi de la política econòmica o a l’inici de la guerra freda, quan Carrero Blanco li diu "ordre, unitat i aguantar". També quan Franco vol aixafar la reunió d’opositors a Múnic entre monàrquics de dreta i l’esquerra; Fraga li diu "calma, és millor una campanya de desprestigi a la premsa internacional que reprimir-los perquè serà mal vist fora". Sense els consells de la seva classe política no s’hauria mantingut tant en el poder. És un error pensar que dura tant només per la violència i la repressió.

¿I la força de l’oposició?

Ser antifranquista és molt meritori. Hitler i Mussolini conquereixen el poder de manera relativament senzilla, són designats pel cap de l’Estat i destrueixen la democràcia des de dins. En canvi, Franco necessita una Guerra Civil durant la qual extermina tots els focus de rebel·lia i depura tots els quadros de partits i sindicats, i d’altres van a l’exili. I encara així hi ha molta resistència. El franquisme necessita un degoteig constant de tortures i penes de mort per mantenir-se en el poder. I si no, utilitza la violència irregular: enviant uns cadells de les joventuts o dos veterans de la División Azul a clavar unes hòsties a un professor de la universitat que diu coses que no ha de dir. Hi va haver molta oposició i va ser constant, però no va tenir cap ajuda exterior.

¿Parla del paper dels Estats Units?

Els EUA sempre actuen segons els seus interessos i la dictadura per a ells és formidable perquè els dona el que necessita en la guerra freda: un règim anticomunista i que procura un marc empresarial adequat, sense vaga ni llibertat de sindicació per a les seves inversions. Els EUA sempre cauen drets: mentre dona la mà dreta al dictador, amb l’esquerra acull un represaliat. Finança la dictadura però es porta bé amb l’oposició, així s’assegura el futur.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

¿Què hi ha de la neutralitat en la Segona Guerra Mundial?

Franco i Serrano Suñer estan desitjant entrar en la guerra i fan tot el possible per aconseguir-ho. S’ofereixen diverses vegades a Hitler, que els rebutja amb un "ja ho veurem", perquè li interessa un poder naval que Espanya no té. Quan ataca la Unió Soviètica, Franco hi envia la División Azul, però quan el 1942 ja no veu tan clar que hagin de guanyar ja no té voluntat d’entrar-hi.