¿Ja no s’escriuen crítiques musicals destructives?

És matèria de conversa entre els aficionats a la música l’aparent blanor de la crítica musical actual (cultural, fins i tot) en comparació amb altres temps, quan les revistes clavaven severs pals a discos i concerts. Sí, avui dominen les avaluacions suaus, tant aquí com a la premsa anglosaxona: notes de set o vuit sobre 10 són la moneda comuna, així com les quatre estrelles sobre cinc (també en aquest diari).

¿Ens hem rendit al poder de la indústria? No crec que sigui això. La premsa no viu de la publicitat de les discogràfiques. I sent avui els mitjans més vulnerables, el més astut seria trinxar tot bitxo vivent, atesa la tan simpàtica tendència de les xarxes a premiar la negativitat i la presumpció d’esperit crític. De vegades, baixar el polze és el més fàcil. Divertit fins i tot.

Hi ha altres motius. Un és que si tens un espai limitat més val que el dediquis a parlar d’obres que valguin la pena. I en surten moltíssimes diàriament, perquè es publica més que mai. Un altre és que la crítica pop abans era més sectària i podia passar per les armes un àlbum només perquè era heavy o progressiu quan el que molava era el paradigma punk. Després, avui els músics són, en termes executius, millors que abans, i produccions i concerts solen ser més afinats.

Al cap i a la fi, el que queda és el gust de cadascú, i no et carregaràs un disc perquè a tu no et complau l’estètica musical triada. Es tracta de discutir l’encert i la inspiració, però amb un ànim més conversador i interpretatiu que purament justicier. I és allà on està avui la crítica musical, més enfocada a la comprensió de l’obra i a transmetre les seves claus perquè el lector tregui les seves conclusions.

Afegiré que, a títol personal, amb els anys he desenvolupat una identificació amb les circumstàncies de l’artista que em priva de treure la destral a la primera de canvi (tret de casos flagrants). També miro d’entendre més el públic. I crec que ja hi ha prou proporcions d’estrès, exhibicionisme i assenyalament tòxic a les xarxes perquè els que figura que som professionals de la informació no mirem de marcar una mica la diferència.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

El més revolucionari

Avui el més revolucionari és la serenitat i posar-se al costat de l’altre. Dient el que calgui dir, però sense utilitzar, per exemple, una obra cultural per situar-te’n per sobre i dictar al món el que ha de fer, una perversió de la crítica que jo mateix puc haver practicat en el passat. I sí, per a posturejos ja està X (abans, Twitter).