Idles, vandalisme fi per salvar el món

Después de quatre àlbums de postpunk aclaparador, Idles van voler modelar una mica el so en el cinquè, i el resultat és Tangk un disc, naturalment, de postpunk aclaparador. Amb un degoteig de matisos aportat per Nigel Godrich, l’home de Radiohead, d’acord. Però els instints no s’apaivaguen així com així, i els de Bristol continuen sent la bèstia de quatre caps (o cinc) que vam conèixer amb Brutalism (2017), més si cap en directe, on procedeixen a conjurar la ira política i l’amor a la humanitat (això diuen) amb una admirable combinació de vandalisme i precisió.

Dos anys després d’omplir Razzmatazz, Idles van duplicar públic al Sant Jordi Club (entrades esgotades des de tres setmanes enrere), deixant clar que al món hi continua havent lloc per al verb punk: aquí, amb rebots de fúria hardcore, dissonàncies guitarreres i aparell pesant en la secció rítmica (aquests greus ressonants). I tot i que Idea 01, la proa del nou disc, ens va embolicar de sortida amb el seu piano fantasmal, allò no va trigar a esclatar a costa dels rescats de Colossus, Mr. Motivator i la recent Gift horse, igualment galopant.

Idles dominen la seva formulació sònica, injectant trames de guitarra estridents a Car crash o imposant un eco del rock industrial (sense ser-ho) a The wheels. En el subtext, bufetades als tories (Mother) i improperis cap als privatitzadors de la sanitat (la marcial Divide and conquer). I al megàfon, o gairebé, Joe Talbot, vociferant a plaer i deixant anar eslògans: "Viva Palestina", "Fuck the king" (diverses vegades).

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Les novetats (que Godrich va induir a l’estudi) van ser l’èmfasi electrònic de Pop pop pop amb el seu dron intimidador, que va endrapar tota la cançó, i en aquesta lliga Dancer la seva entesa amb LCD Soundsystem. Però la millor carta va ser Grace, un tema que encara manejant una insinuant línia melòdica continua sonant a Idles, amb el seu baix opressiu i la pol·lució ambiental (accentuat tot això en la versió live).

Cerimoniós Talbot, sense arribar a sonar messiànic a l’entonar aquesta tornada que diu "ni Déu, ni rei / jo dic que l’amor és la qüestió". Versos més o menys fraternals, cinc minuts abans de cremar les naus (Never fight a man with a perm, Danny Nedelko, Rottweiler) i recordant-nos que Idles continuen sent una colla de bèsties, tot i que s’enfundin el guant blanc i cantin a l’amor universal.