Ètica de Kant per a una Barcelona kafkiana

A l contrari dels plans d’estudi, la cartellera de teatre s’omple aquests dies de filosofia, contrapès necessari. Mentre Flotats encarna Voltaire al Romea, en clau més contemporània Victoria Szpunberg escriu i dirigeix al Lliure un procés kafkià que apel·la directament a Kant. Que ningú s’espanti per la metafísica, L’imperatiu categòric toca de peus a terra, en un paisatge concret, la Barcelona plena d’incertesa laboral, especulació immobiliària i relacions tan líquides que s’evaporen. I no, no és una obra pensada i protagonitzada per joves: primer encert entre molts d’altres, escollir una protagonista a la cinquantena, la precarietat és una tragèdia sense edat.

La vida de la Clara es desintegra: acaba de separar-se, la desnonen del seu pis després de 15 anys perquè un fons voltor ha comprat l’edifici i, a més, les seves classes com a professora associada a la universitat van malament, els alumnes es queixen perquè els fa sentir inferiors. Per a més inri, el seu veí estranger la tortura amb música a tot volum (per fi el justificat odi a l’expat arriba al teatre). El drama batega amb força per la seva versemblança hiperrealista, però alhora s’hi reflecteix l’absurd de Kafka que explica a les seves lliçons. Un sistema deshumanitzat, alienador, surrealista fins a arribar al disbarat que convoca la comèdia, rialla còmplice, catàrtica. Tots podríem ser la Clara.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Davant d’ella, la resta dels homes, tots iguals, per això els interpreta el mateix actor, un Xavi Sanz pletòric a cada canvi de personatge. Energia mesurada i matisos, amb la flexió de veu justa transforma un agent immobiliari tauró en cap de departament arribista, de la cita Tinder farlopera salta en un instant al cambrer explotat. Un recital, també, el de la protagonista, profunda Ágata Roca en un dels seus millors papers, melancolia contagiosa, el gran repte de representar el neguit col·lectiu deixant passar l’humor, T de Teatre elevada al cub. La seva mutació final deixa clavat, una conclusió que aprovarien tant Woody Allen com Lars von Trier.

Per potenciar l’autenticitat, el resolutiu espai escènic de Judit Colomer es plega per capes o bé cel·les que atrapen la protagonista. Les referències literàries també se sobreposen i deixen pòsit, però sense entorpir la trama. Szpunberg està molt en forma com a directora i també com a dramaturga (El pes d’un cos, Mal de coraçon), el seu teatre i els seus personatges s’amaren últimament d’una desesperació viva, molt aterrada en un present ferotge, reconeixible, al fil de la navalla entre la vida i el no-res. A les seves classes la protagonista ensenya Kant i el seu imperatiu, que convida a actuar des de l’ètica universal, però la realitat, com a El procés de Kafka, és inacabada i no permet viure en un ideal. Per cert, queden molt poques entrades, per alguna cosa serà.