Som-hi no, Rafa

Quan em vaig assabentar que Rafa Nadal es convertiria en l’ambaixador del tennis de l’Aràbia Saudita, em vaig decebre tant com quan Morgan Freeman va fer de padrí en la inauguració del mundial de Qatar. Anteriorment a aquesta relliscada ètica, havia sigut bastant comprensiva amb el tennista mallorquí. En el seu suport al rei emèrit fugit, vaig pensar que potser eren amics i que el més fàcil hauria sigut donar-li l’esquena. Tampoc vaig fer cas de les evidents alertes estètiques que per a mi solen ser clau al donar el vistiplau a algú: aquella mania d’estirar-se la goma dels calçotets m’hauria d’haver fet desconfiar (com em va passar al veure Carlos Alcaraz als toros). No obstant, al sentir la resposta de Nadal sobre la bretxa salarial en l’esport m’ha acabat d’esclatar el cap...

"Jo vull que les dones guanyin més que els homes si realment generen més que els homes", contestava l’esportista. No és la primera vegada que expressava aquesta opinió públicament, però és increïble que no entengui la trampa sistèmica i estructural que conté aquesta idea (sense els mateixos recursos, ni el mateix reconeixement ni visibilitat, ¿a quin grau de sacrifici ha d’estar disposada a sotmetre’s una dona per "generar més que un home" que compta des que neix amb un trampolí patriarcal?).

Fa uns anys, Nadal ja va colar la mateixa fal·làcia al plantejar una anecdòtica excepció: "¿i per què les dones cobren més que els homes en la moda?". Entenc que es referia al sou de les models; perquè si ens referim a la història de la moda en general passa com en absolutament totes les professions. Es va desprestigiar les costureres i totes les tasques relacionades amb el sector moda que ocupaven majoritàriament les dones, però es va aclamar durant dècades el sastre i va immortalitzar el dissenyador home que dictava a les dones com havien de vestir-se/oprimir-se.

De fet, per igualar-se al sexisme imperant en la resta de sectors, recentment s’ha descobert que l’autoria d’un dels dissenys més importants de la història de la indumentària, el vestit Delphos, no li correspon a Mariano Fortuny sinó a la seva dona: Henriette Nigrin. El mateix geni granadí ho va deixar per escrit el 1909 quan va registrar la patent de la túnica, però el tall acadèmic masclista s’ha mantingut fins ara...

En aquesta ocasió, després de fer les reflexions pròpies d’un cuñao ("defineix-me feminisme" i jo tinc mare i germana), el tennista va buscar un altre exemple. "La igualtat no consisteix per a mi a regalar, la igualtat consisteix que si Serena Williams genera més que jo, jo vull que Serena guanyi més que jo". I és que el tennista, sí que creu en les mateixes oportunitats i drets per a la dona, però no en les salarials.

Dona i negra

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

En un món ideal, aquest tipus de plantejament (que guanyi el millor en les mateixes condicions) seria perfecte. Però Williams, pel simple fet de ser dona (i no parlem per ser dona negra) s’ha trobat amb infinitat de barreres i limitacions. Després de la seva maternitat i un postpart complicat per problemes de coagulació, Serena va tornar a Roland Garros amb una granota de cos sencer de malla negra (inspirat en el moviment Black Panther) que millorava la seva circulació. Encara sent menys estricte que Wimbledon, el torneig gal va avisar la tennista que aquest tipus de vestimenta no complia la reglamentació indumentària.

Quan a Nadal li van preguntar pels fets, va defensar el torneig perquè l’organització pot posar les normes estilístiques que consideri i els jugadors han de respectar-les... Curiós, perquè el Rafa les havia incomplert vestint uns pirates i en aquell cas no va suposar cap problema. Ni tan sols es van queixar quan Stan Wawrinka va jugar la final el 2015 amb uns calçotets...