L’Alzheimer (i com acceptar-lo)

Allà podríem dir que va començar la gestació de Mentre siguis tu, aquest documental poc ortodox que mostra l’esplèndida actriu barcelonina enfrontada a la malaltia que ella ha batejat com a Al, l’Alzheimer, amb el qual ara té una relació diferent: «Ja ens coneixem, ja som amics, sé com actua i només he de ser curosa. Al és més lleuger, no és tan dolent. Si dius Alzheimer, entres en un altre món». Acceptació.

¿Quan decideixen fer aquesta mena de document i crònica afectiva del procés en el qual comença a sumir-se la protagonista de Camino, el rodatge del qual es prolongaria durant cinc anys? «La Carme començava a tenir sospites, però els metges no hi veien res», ens explica la directora. «Quan vam rodar Las consecuencias, la Carme tenia molt clar el personatge i des d’on havia d’interpretar-lo des del punt de vista emocional, però el text, les paraules, sortien d’una manera molt absurda, i ella no n’era conscient. Quan una actriu s’equivoca o té por escènica es comporta d’altres maneres».

«Una cosa feta en família»

Davant aquesta situació llavors inexplicable, Elias li va dir a Pinto que la substituís per una altra actriu. «Li vaig dir que per descomptat que no, confiava en ella i no desitjava obrir una esquerda de frustració dins de la seva relació amb la feina». El film es va acabar i no s’hi observa res especial, però poc després li va arribar el diagnòstic.

«No teníem cap intenció de rodar res. Jo me’n vaig anar amb tren a València per comunicar-li el diagnòstic, i en aquell moment la Claudia em va preguntar si volia que deixéssim un rastre de tot això, i li vaig dir que sí, una cosa feta en família», recorda Elias. Pinto afegeix a això que és «deixar un rastre perquè no saps com és aquesta malaltia, quant de temps tens, què et robarà demà o demà passat, si hi haurà un pròxim estiu».

En un moment del film, molt intens alhora que íntim, Carme Elias parla de l’aquí i l’ara dels actors, però afegeix que això és un engany perquè ella ja no pot elegir el seu aquí i ara. La sensació és que Mentre siguis tu és una pel·lícula feta per atrapar el present. «És un film en present, està viu», diu Pinto. «Els actors, o segons quins actors, perquè cada un treballa a la seva manera, perquè no se’ns en vagi la bola tenim en compte l’aquí i ara», reflexiona Elias. «Vull dir que quan estàs actuant potser penses en coses que has de fer demà, perquè això passa quan sumes moltes funcions, desconnectes un moment del personatge que estàs interpretant però segueixes amb el personatge. El que cal evitar és aquesta memòria que apareix en aquell moment».

Elias diu que actuar és purificador, i en un moment del film un metge assegura que fer aquest documental és beneficiós: «La purificació vol dir que en els personatges que interpretes entregues part de tu mateixa. És purificador en aquest sentit, perquè et fa veure parts de tu mateixa de les quals has d’ocupar-te. I és clar, és beneficiós, jo soc actriu i la càmera et dona la vida».

Però van començar fent-lo com una cosa molt íntima, per a elles dues, i de sobte ha obtingut una transcendència col·lectiva. «Si ens haguessin dit que aquesta pel·lícula acabaria sent a les sales, no sé si l’hauríem fet, honestament. És una responsabilitat molt gran», apunta Pinto.

El film s’ha realitzat d’aquesta manera per la confiança cega de l’actriu en la directora: «La Carme és una actriu que sempre ha cuidat molt la seva vida privada, molt segura en el que mostrar i el que no mostrar. I de sobte fem una pel·lícula que explica a què t’agafes quan et vas esvanint, com una actriu pot continuar sent actriu sense memòria, el poder transformador de l’art». No és fàcil, no pot ser-ho. «Pots guardar-ho tot i a les nits tapar-te fins al cap amb el llençol i plorar», descriu molt gràficament l’actriu protagonista.

Dir-ho o no

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

El 2021, Elias va rebre el Gaudí d’honor, però encara no havia pres la decisió de comunicar en públic que tenia Alzheimer. «Sé que vaig estar valorant dir-ho o no –comenta–, però vaig pensar que era com enfonsar un acte que és de tots, anteposar el que és personal a una història que era col·lectiva, no era adequat». Ho va comunicar al Brain Film Festival, el 2022: «Va costar prendre la decisió, i llavors tens pors estranyes, penses que t’avassallaran, que et poden seguir per atracar-me, et sents desvalguda. Però després veus que això no va tan ràpid com creies. A hores d’ara pensava que ja no seria aquí».

El desafiament de Pinto era fer visible en imatges una malaltia que és invisible. Tot improvisat, intuïtiu. «El projecte està obert, però la pel·lícula està acabada. Vam començar a rodar-la com una cosa molt nostra, però pel camí hem decidit que tenia sentit fer-la pública seguint una mica la decisió de la Carmende fer pública la seva situació», observa Pinto. I afegeix: «Rodar és una cosa que ens ajuda a totes dues. Per tant, hem decidit acabar-lo però sense tancar-nos a la possibilitat de continuar gravant i incorporar-hi o no en un futur, si ens sembla bé, una nova versió o un epíleg. Hem deixat la porta oberta, però la pel·lícula que s’estrena està perfectament acabada». I sobretot, fer «un film molt pròxim vivencial» que és també una història d’amistat, diu Elias.