De policia a escriure d’assassins en sèrie

A finals dels 90, l’escriptor suec Anders de la Motte (1971) era un jove policia. "Un dia –explica hores abans de participar ahir en una taula rodona de BCNegra– un company va portar un pastís pel seu aniversari i de sobte es van obrir tres portes al final del passadís que sempre estaven tancades. En van sortir tres policies, feien olor de mentol i de tabac, tenien els ulls envermellits i no deien res, només assentien amb educació. Van agafar un tros de pastís i se’n van tornar a anar. No sabíem què feien allà ni els vèiem mai. Si alguna vegada te’ls trobaves pel passadís mai establien contacte visual. Eren uns policies trencats, que van tenir el seu moment de glòria i per algun motiu els van arraconar allà a l’espera de la seva jubilació, perquè al ser funcionaris no els podien fer fora". És en aquestes "ànimes errants", els defineix, que es va inspirar per crear la Unitat de Casos Perduts de la policia de Malmö, a la qual releguen el seu protagonista, la brillant inspectora Leo Asker, a L’assassí de la muntanya (Columna / Planeta), la seva carta de presentació a Espanya.

"Quan em tocava fer el torn de nit i hi havia lluna plena rebies trucades inversemblants –continua De la Motte–. Gent que deia haver vist un alien o un zombi o que el rei els espiava. I tu prenies nota a l’ordinador. I algú, com aquells policies, havien d’investigar aquests casos perduts en els quals ningú vol treballar".

Policies marginats

Leo es veu apartada per un antic cap i examant del cas de la desaparició d’una jove de bona família mentre feia exploració urbana -urbex-, una afició que l’autor ha practicat amb un amic explorant llocs abandonats com edificis industrials, hospitals, búnquers de la guerra freda o túnels subterranis que s’endinsen a la muntanya... És a la nova unitat on haurà de dirigir un bigarrat elenc de policies marginats que haurà de motivar, on troba les pistes, en una enorme maqueta ferroviària, que deixa un assassí en sèrie. "Representa el mal autèntic. Aquest té alguna cosa d’El silenci dels anyells. Em va ser fàcil inventar-lo, tot i que no sé què diu això de mi...", somriu. La protagonista està marcada per una infantesa amb un pare paranoic, un preparacionista, que es prepara en un búnquer per a la fi del món. "Mantenen una relació d’amor-odi. Avui, després de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, n’hi ha molts a Suècia i també empreses que ofereixen tot allò necessari per sobreviure en cas de catàstrofe, des de dipòsits d’aigua potable a equips per cuinar sense energia. Ens van vendre que érem neutrals i no havíem de témer les guerres però ja gairebé estem a l’OTAN i Rússia és allà".

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Després de 8 anys com a policia, De la Motte ho va deixar. "Era impacient, com Leo, volia tenir resultats i anar ràpid. I em deien que havia d’estar encara dos anys patrullant, així que em vaig passar al sector privat". I mentre era responsable de seguretat d’una tecnològica a Europa, l’Orient Mitjà i l’Àfrica va començar a escriure. "Fins que vaig veure que no podia fer les dues coses. Vaig fer un excel amb els pros i els contres de cada una. Però la meva dona la va clavar, va dir que em faltava respondre la pregunta crucial: ¿què em feia feliç?". I avui ja ha venut tres milions d’exemplars d’una quinzena de novel·les. "Quan era policia estaves entrenat per a situacions perilloses. M’ajudava l’uniforme, que et feia sentir en el teu lloc de treball i una vegada el penjaves a la taquilla es quedava gairebé tot allà. Bé, no tot, no podies evitar emportar-te a casa part de les situacions tràgiques o tristes, els duels o casos que tenien a veure amb nens. La por dura uns segons, uns minuts, però el dolor, la pena et queda molt més".

Confessa que "com tot escriptor nòrdic de novel·la negra", té present "la tradició de grans com Maj Sjöwall i Per Wahlöö o Henning Mankell" i, tot i que la seva premissa és "escriure coses que agradin al lector" i no veu com "una missió fer denúncia o crítica social", hi incorpora temes com "el racisme, el masclisme...".