Luz Casal: "En els concerts massius em disgusta que l’artista no sigui honrat"

Al principi, aquest havia de ser un àlbum de cançons d’autores femenines, després de temes interpretats per dones i al final és una barreja d’això i de peces originals seves. ¿Com va ser aquest procés?

Volia, sobretot, destacar el que per a mi és important com a intèrpret. Jo tinc molt respecte a les veus. He viscut com una cançó mediocre amb una veu bona es converteix en una cosa interessant. Al principi eren cançons de dones, i després vaig començar a obrir el ventall i que fossin temes que jo conegués a través de la veu femenina. Com Te mereces un amor de Vivir Quintana, en la qual hi ha Mèxic implícit i que és com una continuació de Dame tu amor-Lo eres todo de Vainica Doble. O Bravo, que vaig descobrir amb el meu amic Luis Troquel, que té molta memòria i coneixement. Vaig escoltar la versió d’Olga Guillot i vaig dir: "Tio, aquesta cançó la faré». Es va quedar perplex. "¿Com ho tens tan clar?». Doncs perquè és una cançó que parla d’odi i jo no tinc cançons així, i també vull expressar-ho.

"Jo mateixa m’espanto de la meva manera d’odiar».

És clar, i després hi ha Lágrima, que descobreixo quan em conviden a participar en un homenatge a Amália Rodrigues. Ha sigut una de les cantants que jo sempre he considerat importants, com la Piaf, La Niña de los Peines, Concha Piquer o Janis Joplin. Per aquesta manera de cantar, de mastegar les paraules. De totes aquestes cançons, és la més interpretada, espremuda... El contrari de Bravo.

Que no sembla tan rabiosa com en la versió d’Olga Guillot.

Exactament, perquè la lletra té tanta força que carregar sobre ella m’hauria quedat excessiva.

Hi ha tota una tradició de cançons de despit. ¿Ha escoltat ja La perla de Rosalía?

Fragments. No he escoltat l’àlbum encara. Però el bolero és això, amor i desamor, i en molts casos el despit és protagonista. Mira, hi ha una cançó, Con mil desengaños, del disc que vaig fer quan estava malalta, La pasión (2009), que passats els anys la filla d’Olga Guillot em va dir que l’havia escrit el seu pare [René Touzet], dedicant-la a Olga quan es van separar. Diu "aunque me digas te quiero, aunque me llames mi vida, no, no i no, no te lo quiero creer». És un despit light però n’hi ha d’altres en el bolero que són de "em cago en tots els teus morts».

I va acabar incloent vostè cançons originals.

Vaig començar a adonar-me que em venia de gust fer el contrast amb el rock per la cara, aquesta part més macarra. En una cançó original sempre hi ha molt de tu, però és com si jo cantés sobre el que m’envolta, sobre uns personatges. En el cas de Me voy a permitir és escoltar una dona que està farta de ser sempre perfecta. Això de "soc mare, dona, professional, i cada vegada que em veus tinc perfectament delineats els ulls».

"‘Me voy a permitir abrir la boca, decirle al idiota lo que pienso de él’», diu la lletra.

Sí, sí, em deixo anar al màxim. No passa res. Cal dir-ho.

A She, de Charles Aznavour, va tenir dubtes respecte al gènere.

Em vaig adonar que estava cantant a una dona i jo mai he cantat en masculí. Allà, el que va encaixar va ser la veu de Carla Bruni. Jo m’imaginava una dona sensual, amb una veu murmuradora com la seva. Jo no soc de col·laborar. Ho vaig veure ben clar en el seu moment amb Rigoberta Bandini, amb Viva Suècia, però no soc de fer duets perquè es porti.

En l’elecció de Carla Bruni, ¿hi ha també alguna cosa de reivindicació d’ella, contra els prejudicis que va despertar quan va decidir ser cantant i fer discos?

Sí, l’altre dia un col·lega teu em deia que ella era com l’oposat de mi. I li vaig dir "no t’equivoquis». Ella és una dona que ha viscut la seva sexualitat, que ha tingut relacions... Té un fill, el més gran, amb l’avi del qual ella havia tingut una relació, abans que amb el seu pare. Jo crec que ella és tan actual com jo, com qualsevol dona que tingui com a bandera reivindicar el fet de ser dona.

Aquest és un dels seus discos més diversos en gèneres musicals i sons, passant del gairebé fado al gairebé heavy rock.

Potser. Pot ser que tingui a veure amb un control més gran de la veu i més expressivitat. Jo durant anys he hagut de defensar-me de per què feia cançons tan diferents, sent la mateixa persona, però sempre he pensat que per què no es pot fer si això és el que desitges. Ningú m’impedirà fer-ho. Si passo de posar-me de negre a posar-me un altre color, ¿quin és el problema?

Potser ara ja no l’acusaran tant perquè la tendència és a aixecar línies vermelles i escoltar músiques més diverses.

És clar, i la gent escolta cantants que fan cançons molt diferents i no passa res. Tu pots ser Olivia Rodrigo o la mateixa Lady Gaga i fer coses molt diferents i de manera gairebé sublim. No és el mateix ser solista que ser la cantant d’un grup.

¿A què es refereix?

Que un solista és molt més lliure de fer el que li doni la gana. No has de convèncer el teu col·lega. Jo crec que per això soc solista, entre altres coses. M’agrada col·laborar, però llavors has de deixar córrer els teus desitjos i posar-te en embolics. El teu camí només el pots fer des del jo individu.

Més lliure, però també amb tota la pressió.

Si et claves patacades, doncs, bé, és igual. Jo prefereixo assumir el que he fet. Potser hi ha aquí una cançó que a la gent no li agrada, però jo sé per què l’he fet i la defenso. Prefereixo això que dir després "¿per què em vaig deixar convèncer per fer aquesta merda?». Jo faig el que vull i puc fer, no el que un altre cregui que he de fer.

Continua apostant pels àlbums.

M’agrada el fet de tenir el disc físicament, i que representa un període de la meva vida. Després, no tens tant el gest de posar-lo i escoltar-lo com abans. Però és com la roba. Si jo entro en una botiga i no em deixen tocar el teixit, me’n vaig.

La música en viu va desbocada amb aquest auge dels macroconcerts. ¿Li genera algun rebuig? ¿N’entén les raons?

Jo ho entenc gairebé tot, la veritat. A mi m’agrada l’espectacle, sigui del tipus que sigui, fins i tot el trasllat de les restes de Simone Veil al Panteó, de París. Entenc que per moure 60.000 persones hi ha d’haver elements focs artificials, projeccions, drons, el que sigui. I jo no estic en contra d’això.

Sembla obvi que en els macroconcerts hi ha moltes pistes pregravades, incloent la veu solista. ¿Això caldria advertir-ho al públic, que sàpiga on va?

No hi ha aquesta vergonya. Alguns ho manifesten, però... Jo crec que a la gent li és una mica igual. Hi ha una acceptació. Jo també vaig a concerts massius, i allà alguns artistes són, en el sentit més antic, honrats, i d’altres ho són menys. El que em disgusta és que l’artista no sigui honrat. Si estàs fent una coreografia... Jo abaixo el cap algunes vegades i sé que quan l’aixeques sols tenir un mareig que controles, i llavors no pots fer un agut immediatament, perquè és impossible físicament, per més preparada que estiguis.

Notícies relacionades

Aquesta és la millor conserge d’hotel de luxe d’Espanya

Traumes entre generacions

L’any que ve, gira i torna al Liceu, el 3 de maig. Amb aquesta banda tan estable.

Comencem el gener a Toledo, Madrid i amb dos concerts a França, a Poitiers i al Grand Rex, de París. En el grup no hi ha canvis, no. Amb Tino Di Geraldo estem junts des de 1987 ininterrompudament. I amb altres membres del grup són molts anys també. Soc lleial i ells ho són amb mi.