De vendre menhirs a cantar havaneres a Ho Chi Minh

Ocells, el nou àlbum d’El Pony Pisador, ve a esmenar una paradoxa que crida bastant l’atenció: el grup català de folk que més presència internacional ha tingut en els últims anys gairebé no interpretava folk català. "Quan sortíem a tocar fora, cada vegada hi havia més gent que ens preguntava: ‘i la música tradicional de casa vostra, ¿què?’ –explica Martí Selga (flauta, contrabaix i vou)–. Així que aquesta vegada hem fet un esforç molt conscient per fer coses de proximitat". "Els discos anteriors eren més transatlàntics i aquest és més transmediterrani, tot i que soni a marca de barcos", apunta Miquel Pérez (violí, percussió i veu).

La referència naval està ben portada. Quan El Pony Pisador va néixer el 2014, el seu repertori girava entorn de la música irlandesa i els sea shanties o cants mariners. I va ser a través del circuit internacional de festivals de sea shanties que aquest quintet barceloní va començar a viatjar a l’estranger i a donar-se a conèixer en l’escena folka. El ventall d’estils cultivats pel grup es va anar ampliant i es van incorporar coses com el iòdel tirolès, el bluegrass, les danses búlgares, la polca, la tarantel·la napolitana, el cant difònic tuvinià, el swing i les havaneres, tot regat amb un sentit de l’humor molt particular que inclou des de l’acudit tavernari fins al mem d’internet.

Amb una dècada de trajectòria a la seva esquena i un quadern de bitàcola que inclou concerts en un munt de països europeus, als Estats Units, al Canadà, a Austràlia i fins i tot al Vietnam (no gaires grups catalans poden presumir d’haver actuat a Ho Chi Minh City), El Pony Pisador va afrontar la gravació del seu cinquè disc de llarga durada amb certa voluntat de reivindicar-se com un nom important de la música catalana més enllà de la seva acreditada condició d’entreteniment infal·lible per a festes majors. I diu bastant sobre la idiosincràsia del grup que el seu intent d’assalt al mainstream sigui una espècie d’àlbum conceptual sobre l’ornitologia que s’obre amb un tema instrumental de més de cinc minuts.

"Volíem fer un disc titulat Ocells perquè és una paraula que en el nostre dia a dia utilitzem molt per referir-nos a nosaltres mateixos i als que ens segueixen –assenyala Guillem Codern (banjo, harmònica i veu, i ornitòleg aficionat)–. I després ja ens vam animar i vam decidir que totes les cançons incloguessin alguna referència als ocells, tot i que en alguns casos està ficada amb calçador". La qüestió aviària no és del tot nova en el cançoner d’El Pony Pisador. Un dels seus temes més populars, La balada de Nils Olav, del seu elapé del 2021 Jaja Salu2, adopta el punt de vista d’un pingüí. Abans d’això, el setembre del 2020, el grup va anunciar per sorpresa un àlbum titulat Els nostres amics els esfeníscids amb la col·laboració del grup de reggaes The Penguins. Tot era una broma: en realitat, els enllaços per escoltar el disc conduïen a una col·lecció de fotos de pingüins de diferents espècies.

Racionar l’humor

Aquesta desbocada afició a la broma que ha caracteritzat la carrera del quintet apareix una mica més continguda a Ocells, en què números de frenesí garciós com Rafa El Garrafa, el gafarró del Garraf, agafa garrofó per guanyar-es les garrofes conviuen amb balades medievals d’estimable altura poètica (L’espantaocells) i rondalles d’aspecte impecablement tradicional (Un pardal al got de vi). "Hi ha hagut una voluntat de racionar l’humor –admet Miquel Pérez–. D’una banda, no ens agradaria convertir-nos en un simple grup de còmics, perquè per a nosaltres la música sempre ha sigut el primer. Però tampoc seríem capaços de deixar de fer bromes i de prendre’ns-ho tot seriosament com si fóssim l’OBC". "El nostre públic representa bastant bé les dues cares de la moneda –afegeix Adrià Vila (mandolina, bodhran i veu)–. I hem mirat d’arribar a les dues faccions: a la gent que ve als nostres concerts perquè riu i la gent que ve a disfrutar de la música".

Es tracta d’un públic cada vegada més nombrós i que aglutina tant aficionats al folk com seguidors de la música pop i gent que simplement té ganes de gresca. Les primeres dates de la gira de presentació d’Ocells constaten aquesta diversitat: el 9 de febrer actuen en el Carnaval de Solsona; el 22, en la Folk International Alliance Conference, a Kansas City, i l’1 de març, al Paral·lel 62 de Barcelona. Una festa popular, un festival de música tradicional i una sala de concerts. Es resisteixen a considerar-se una anomalia dins de la música catalana, tot i que admeten que algunes coses no són habituals. "No conec gaires grups que portin una flauta del col·le com la del Martí i pugin a l’escenari del Viña Rock a les dues de la matinada a tocar una sardana i una dansa irlandesa del segle XVIII –comenta Guillem Codern–. No hem tingut referents que ens ensenyessin com sortir a actuar amb un violí i una mandolina després d’un grup de punk o de reggaeton".

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

En qualsevol cas, no se senten sols i es veuen com a part d’una comunitat de músics més o menys joves que proposen acostaments molt poc puristes al folk. "Sembla que hi ha un interès a treure el folk de la vitrina i fer-ho de maneres diferents, molt personals, i aquí ens reconeixem totalment", afirma Pérez. Apareixen en la conversa els noms de Tarta Relena (que col·laboren en una cançó d’Ocells), de Rodrigo Cuevas, de Fetus, de Germà Negre... "Són sonoritats molt diferents, però tots estem reivindicant una mica el mateix", sentencia Codern.

En el que El Pony Pisador no té parangó és en la seva afició pel marxandatge esbojarrat. En la web del grup s’han venut des de pijames i peluts fins a menhirs de poliestirè. "El cap de setmana passat vaig anar a una fira de la cervesa i se’m va acostar una noia per dir-me: ‘Tinc un menhir vostre’", explica Martí Selga entre rialles. I Miquel Pérez remata l’anècdota amb una vindicació: "No se’ns ha reconegut el mèrit d’haver reactivat el comerç de menhirs després de milers d’anys d’apagada absoluta".