Rubens i el barroc flamenc sedueixen al CaixaForum BCN

Peter Paulus Rubens (1577-1640), celebra José Juan Pérez Preciado, és "força captivadora" i "passió per crear imatges estètiques". És també, afegeix Miguel Falomir, "un home fonamental per a la història de l’art". "Si Velázquez no l’hagués conegut, probablement no seria el mateix. Fins i tot un geni de vegades necessita estímuls externs", remarca. I encara n’hi ha més. "Posseeix un dels universos formals que més profund han calat en la cultura: tots sabem què significa la bellesa rubensiana. També va ser un dels pintors amb més cultura de la tradició occidental. Hi ha una bonhomia que es manifesta perfectament a les seves pintures. Transmet una gran alegria de viure".

Serveixin les paraules de Falomir i Pérez Prado, director del Museu del Prado i comissari de l’exposició, respectivament, per presentar Rubens i els artistes del Barroc flamenc com un dels grans hits de la temporada. Un mà a mà amb l’expressivitat "aclaparadora" dels herois del barroc flamenc que reuneix al CaixaForum Barcelona més de 60 obres de Rubens, Anton van Dyck, Jacques Jordaens, Jan Brueghel el Vell, David Teniers i Erasmus Quellinus arribades del Museu del Prado. "És un regal per a la vista, els sentits i l’intel·lecte", promociona Falomir.

Passió i contrastos

Amb el geni de Flandes i les seves 20 teles i gravats com a fil conductor, l’exposició es presenta com "una finestra oberta" al ric i extraordinari univers artístic del segle XVII, "una època d’intensitat, passió i contrastos que el Barroc flamenc va saber capturar com cap altre". "Fa tot just 48 hores era al Prado presentant l’exposició de Paolo Veronese, que acaba amb una secció dedicada al llegat del pintor i té en Rubens un dels seus protagonistes –explica Falomir–. ¿Què havia après d’ell? Moltes coses, però, sobretot, a ser un pintor capaç de satisfer el públic, els col·leccionistes i els més poderosos sense haver de trair-se mai. Tots dos són posseïdors d’un món propi, tot i que diria que Rubens encara més".

És precisament aquest món propi, aquesta capacitat de transcendir i pontificar amb un estil tan ric en càrrega intel·lectual com en ambició estètica, el que aireja una exposició que comença amb una cuidada recreació del taller de l’artista i serpenteja per la mitologia, la iconografia religiosa, l’empenta del col·leccionisme, les relacions entre art i poder, el retrat i el paper del mateix artista.

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

Sobre això, Pérez Preciado recorda que als pintors flamencs els agradava veure’s no com a simples artistes, sinó com a figures clau de la societat de l’època. Allà hi ha, per confirmar-ho, l’autoretrat d’un Rubens "ennoblit" i "autocomplaent", gairebé el primer que es veu a l’entrar al CaixaForum. "És una mostra d’estatus: és més que un simple pintor", apunta el comissari.

És, insisteix, un creador de força devastadora que no dubtava a alterar o modificar els mestres per millorar-los. A L’últim sopar de Maarten van Heemskerck, per exemple, li afegeix una mica de blanc per "donar-li llum". De Leonardo da Vinci recrea amb tal finor La batalla d’Anghiari que el fresca de l’italià, actualment perdut, ha passat a la història gràcies a la còpia de Rubens. "Tenia un profund coneixement i una gran creativitat", destaca Falomir.