A la caça dels estafadors ecològics

E l cineasta francès Xavier Giannoli va tirar de Balzac per a la seva premiada Les il·lusions perdudes, però sovint les seves pel·lícules han tingut com a base titulars de premsa: recordem Crónica de una mentira (2009), sobre un veritable estafador que es va fer passar per cap d’obra d’una autopista (i va acabar construint-la), o La aparición (2018), sobre una jove del sud-est de França que va afirmar que havia vist la Verge. També titulars, molts titulars, va ocupar la famosa estafa de l’impost sobre el carboni, amb la qual un grup de facinerosos va aconseguir embutxacar-se milions d’euros els anys 2008 i 2009.

Prenent com a base un llibre d’investigació firmat per Fabrice Arfi, el director de Chanson d’amour ha creat, coescrit i codirigit Sangre y dinero (Filmin, sis episodis des d’avui; els sis restants, al març), un més que interessant complement de ficció per al documental de Netflix Los reyes de la estafa, de Guillaume Nicloux, company cinematogràfic de Houellebecq a El segrest de Michel Houellebecq i Thalasso; o una revisió més complexa i realista de la proposta de l’expert en policiers Olivier Marchal el 2017 amb la pel·lícula Carbone, també inspirada en el mateix cas.

Emissions de CO2

¿Però en què va consistir aquell gran cop? Recordem que en l’intent de combatre l’escalfament global, Europa va imposar un límit anual d’emissions de CO2 a les empreses més contaminants. Per a frustració dels ecologistes, si una companyia es veia obligada a superar aquell límit, sempre podia comprar a una altra empresa el seu dret a contaminar.

A la sèrie veiem com un parell de jueus tunisians, els aquí anomenats Fitous (Ramzy Bedia) i Bouli (David Ayala), astuts cercadors d’oportunitats, es van introduir en el mercat de les quotes de carboni i se les van enginyar per embutxacar-se, a través de la creació d’empreses fantasma ecologistes, l’IVA del 16,9% generat amb cada transacció; un dineral robat al contribuent, ja que el mercat de valors creat per a l’ocasió (batejat a la sèrie com a Overgreen) depenia de la Caixa de Dipòsits, el banc públic de França. Per a això compten amb el suport financer de Jérôme Attias (Niels Schneider, en substitució del previst però tristament mort Gaspard Ulliel), un inversor fanfarró, addicte al joc i a la velocitat, que deu molt i, alhora, no vol deure res al seu acabalat sogre asquenazita.

Enorme Vincent Lindon

Qui va ser director del Servei Nacional de Duanes Judicials, Simon Weynachter (un enorme Vincent Lindon, ja vist en territori Giannoli a La aparición), és l’encarregat d’explicar-nos aquesta enrevessada trama i la seva investigació mentre l’interroguen en el marc d’una investigació judicial. És difícil no simpatitzar amb aquest home recte en un món tort; la seva ràbia continguda és la de qualsevol espectador decent. A més d’assimilar la seva viudetat i intentar, en va, acostar-se a la seva filla toxicòmana (Emilie, encarnada per Victoire Du Bois), ha de suportar l’amarg espectacle de l’ecologisme convertit en negoci, del capitalisme erigit en estadi últim de la humanitat.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Giannoli pot capturar la seva melancolia com ho faria Michael Mann (és a dir, col·locant l’insomne Weynachter davant els llums de la ciutat), però més sovint es deixa impulsar per l’empenta del Scorsese més canònic (el d’Un dels nostres o Casino) per retratar un dens ecosistema de perdició que recorre des de les instàncies més altes fins al més cru asfalt, i de París a Manila, passant per Tel Aviv.

A la manera de la també rodamon Succession, la sèrie compta amb un tema principal a mig camí entre el neoclassicisme i l’electrònica, obra del productor Rone, que es va repetint en molt diverses variacions al llarg d’una acció absorbent. Grans referents traduïts en grans resultats.