The Smile desafia Radiohead

En lloc d’anar fent gires pel món omplint estadis amb tours de 25 aniversari d’OK Computer, per exemple, Radiohead busca la gratificació a través de l’exploració del seu art musical. Potser, dit així, sona una mica pretensiós, però així estem: sembla que les decisions que calgui justificar siguin les mogudes per impulsos creatius, i no les altres, les comercials.

I bé, Radiohead va entrar en pausa després d’A moon shaped pool (2016) i dos de les seves cinquenes parts (Thom Yorke i Jonny Greenwood) van aprofitar després l’aturada pandèmica per crear un artefacte d’aspecte circumstancial, The Smile. Però, una vegada recobrada la normalitat, és aquest el que segueix endavant en lloc de Radiohead. Per ara. El nou vehicle ens diu que la parella ha trobat un carril d’estímuls en la seva aliança amb el bateria Tom Skinner (del grup de jazz avantguardista Sons of Kemet), la tercera pota del combo, i que li prova bé la llibertat d’allunyar-se d’una marca tan assentada com la del grup mare.

Del laboratori al món real

Wall of eyes proposa una audició arriscada, però no intimidadora: conté les seves gosadies i les seves incomoditats, però revela a la fi un acollidor cor melòdic. En comparació amb el primer àlbum, A light for attracting attention (2022), sona menys a laboratori i més a peça viscuda, i portadora d’humanitat, tot i que sigui en manera destemprada o escèptica. Disc una mica més orgànic que l’altre, arrenca amb una espècie de bossa nova lo fi en el tema titular, on Yorke ens parla del mur d’ulls per expressar la idea de soledat entre la multitud.

Notícies relacionades

La vellesa no és un forat negre

Espiral de violència i populisme

L’àlbum transita diversos registres sonors, amb riffs de guitarra abstractes, dissonants, obrint-se pas a Read the room i a Under our pillows, tema en el qual flota un math rock amb vestigis de King Crimson que a mig camí es torça amb vista a la robòtica del krautrock entre soundscapes electrònics. Però no és tant la recerca de plans angulosos el que caracteritza el disc com el sentiment, una cosa molt perceptible a Friend of a friend, peça en la qual Yorke canta de manera afligida sobre una senzilla base de piano a la qual se sumen percussions i cordes (de la London Contemporary Orchestra), amb les relacions humanes, i les màscares que utilitzem com a teló de fons líric.

El punt àlgid el posa Bending hectic, escalada a l’Everest (o als Alps italians, on veiem Yorke derrapant per carreteres muntanyoses a tota velocitat i a punt de perdre el món de vista), al llarg de vuit minuts de crescendo majestuós amb reminiscències d’A day in the life, dels Beatles. Cançó catedralícia, símbol d’un àlbum en el qual els tripulants de The Smile troben l’estímul i el plaer sentint-se alliberats d’allò que creuen que el món espera d’ells.