‘De l’amistat’, transcendència i diversió

Van saltar a la palestra per desfer l’enganxosa rutina de l’escena catalana. La seva anterior obra, Aquellas que no deben morir, va causar una onada de sorpresa per la seva barreja de performance, dansa ritual i teatre polític, una premiada i pertinent reflexió sobre la mort i l’especulació funerària. Després de passar pel Lliure, Las Huecas acaben d’estrenar espectacle a la Beckett, sala en la qual són companyia resident. El nou De l’amistat està a l’altura de les expectatives, un guisat inclassificable que torna a apostar per una estructura senzilla sota la qual s’amaguen riques capes de contingut.

En la base de tot, ingredients molt actuals. L’autoficció, per exemple, que les quatre directores i actrius (més quatre intèrprets més) estiren com un xiclet fins a arribar gairebé al paroxisme d’una constel·lació familiar. La seva amistat real és el tema central de l’obra, i sobre aquest disserten mentre es llancen dards d’autoparòdia. Present també el metateatre, molt propi de companyies joves, recurs manipulat amb ironia fins a límits pirandellians. Els personatges es rebel·len contra les seves creadores, contra la tirania de la direcció; l’art pot arribar allà on no arriba la realitat. Però atenció, "tot això és un teatre", ens recorden sense perdre en cap moment el to de comèdia que embolcalla la peça.

El millor de Las Huecas és la frescor de la seva gramàtica escènica. Parteixen d’una situació naturalista fins a arribar al deliri. No falten sorpreses de teatre visual, números de slapstick gairebé de còmic i quadros d’"antiball", coreografies orgàniques que beuen d’una estranyesa molt del Conde de Torrefiel, per buscar alguna influència contemporània. I tot i que citen Nietzsche, no van de guais (i s’agraeix), més aviat aparenten ser cringe, com se’n diu de la vergonya aliena a TikTok.

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

És clar que no tots els gags tenen el mateix encaix. El número musical sembla un pamflet

Pussy Riot incrustat per recordar essència punk. Una baula més en una cadena d’ocurrències ben cosides per una encertada ambientació sonora. El vestuari serveix per multiplicar el desconcert d’algunes escenes, juntament amb un precís exercici de mimesi que uneix el repartiment en una sorpresa que no revelarem, és clar. Si tot està inventat, Las Huecas demostren que les combinacions originals no s’esgoten, i que la reflexió no està disputada amb la complicada tècnica de fer riure.