Béla Tarr, el cineasta de la pausa

Béla Tarr (Pécs, Hongria, 1955), és un dels directors europeus més rellevants de les últimes dècades, un cineasta de l’espai i del temps, i del cine polític exercit sense els serveis del cine polític abocat al pamflet, que ha diagramat com pocs la convulsa Europa en la qual vivim. La seva obra és honesta i no enganya ningú: metratges generosos, monòlegs, les escenes més llargues, l’slow cinema que ha influït entre d’altres Gus van Sant, Tsai Ming-liang i Apichatpong Weerasethakul.

Tarr és aquests dies a Barcelona, on ahir va presentar a la sala de la Filmoteca de Catalunya la primera de les projeccions que conformen el cicle dedicat al cineasta, la influent Armonías de Werkmeister (2001), el film que va motivar a Van Sant la realització de Gerry. Tarr presentarà també a la mateixa sala El cavall de Torí (dijous, 11, 19.30), el film del 2011 amb què es va acomiadar de la realització de llargmetratges, i al cine Zumzeig dues sessions més, les corresponents a Nido familiar y La condena els dies 10 i 13 de gener, les dues sessions a les 19.00 hores. La gira del director hongarès per Barcelona, coordinada per Manel Raga, alumne seu a la Film Factory de Sarajevo, comptarà també amb dues classes magistrals a l’escola ECIB i una trobada amb els guionistes a la Residència de Guions de l’Acadèmia del Cinema Català. A la plataforma Filmin estan disponibles set pel·lícules del director.

¿Cineasta minoritari? Sens dubte, però capital per entendre en quines direccions s’ha plantejat el cine modern. "Vaig començar als 22 anys, amb una sensibilitat molt especial, enfadat amb el món, aquesta va ser la meva motivació", ens explica Tarr. "Les respostes que trobes quan realitzes un film ja no serveixen per al següent, i així vas evolucionant". Per a algú que defineix una pel·lícula com el tractament de l’espai i del temps abans que explicar una història, la durada no té importància.

Avui podem estar habituats a pel·lícules molt llargues, que s’exhibeixen majoritàriament en festivals i plataformes, però el 1994, quan va rodar Sátántangó, de més de set hores, resultava tot un desafiament: "No penso mai en la durada dels films que faig. Només rodem, el públic és molt llest i cal tractar-lo com un adult. És una qüestió moral". Sátántangó, una de les seves obres més influents, està de celebració. El director recorda que "aviat serà el 30è aniversari de la seva estrena al festival de Berlín, on va ser un gran esdeveniment. La gent necessita llenguatges diferents. Evidentment corria un risc, podria haver passat que ningú volgués veure-la".

A Tarr no el molesta que es parli de la influència que ha tingut en altres directors, al contrari. "Van Sant, Weerasethakul, directors de societats, cultures i religions diferents... però hi ha una connexió en el llenguatge que fem servir i acabem creant amistats. També amb el director islandès de Lamb, Valdimar Jóhansson, o amb el cineasta xinès Hu Bo, el d’An elephant sitting still, que va ser alumne meu. Ells transformen amb la seva visió aspectes de les meves pel·lícules, els traslladen al seu món".

Contradiccions d’Europa

En similar línia parla de l’última fornada de directors hongaresos. László Nemes, el director d’El fill de Saúl va ser el seu ajudant en El hombre de Londres. Li pregunto què li sembla el seu cine: "Va ser el meu assistent. És el meu amic. Simplement puc dir que és el meu amic". El mateix passa amb Kornel Mundruczó, l’autor de Jupiter moon, film premiat a Sitges el 2017: "He treballat amb ell com a productor –al film Johanna, del 2005–, té moltíssim talent". Tarr no defuig la resposta. Simplement és clar: si ha treballat amb ells és perquè li sembla que són molt bons.

Notícies relacionades

Oriol Broggi passa el testimoni amb ‘Refugi’

El món que deixarem als fills

En els seus últims curts i episodis de films col·lectius ha retratat les contradiccions de la nova Europa. El pla llarguíssim que segueix un grup de persones que són a la cua d’un local de menjar gratuït, la seva contribució a Visions of Europe (2004), és la manera d’expressar "la motxilla que portem des de la nostra entrada a la Unió Europea". "Jo no emeto judicis", prossegueix el cineasta. "No soc qui per dir qui n’és el responsable. El món l’hem fet així. Els problemes socials o climàtics que tenim són a causa de la civilització que hem creat".

"Les històries són sempre les mateixes, històries antigues que es repeteixen. El que importa és com les expliquem", conclou el lúcid director d‘El cavall de Torí, una intensa reflexió sobre el final de la nostra civilització.