Versió violenta de ‘Quina nit!’

Les pel·lícules sobre grups rivals de malfactors excèntrics que persegueixen bosses plenes de diners acostumen a compensar la seva dependència de clixés i trampes argumentals recorrent a l’energia i la barra. Això és el que Darren Aronofsky intenta en la seva aportació al subgènere, però també mira de reconfigurar el que hauria de ser una comèdia d’embolic ultraviolenta a la manera de les paràboles sobre patiment corporal fonamentat en danys psicològics que omplen la seva filmografia.

Mentre contempla les humiliacions que un cambrer pateix dels brivalls caricaturescos de diverses ètnies que el persegueixen, Bala perdida fa pensar tant en els falsos culpables hitchcockians com en algunes cintes de Guy Ritchie i dels imitadors de Tarantino, i intenta erigir-se en hereva de Quina nit!. Mentrestant, vol mantenir-se frívola i amoral, però l’obsessió d’Aronofsky per sotmetre els seus protagonistes a càstigs físics la deixa en terra de ningú.

El seu retrat del Nova York dels 90, sòrdid i vibrant, li confereix grans dosis d’electricitat i textura visual, però s’acontenta d’omplir aquest escenari amb un heroi que no fa res interessant i amb diverses seqüències d’acció impetuoses però buides. Amb això n’hi ha prou per ser entretinguda, però no més que pel·lícules similars.

Notícies relacionades

Elsa Peretti, de la Barcelona antifranquista a musa de Warhol: el documental que repassa la seva vida

Miró i els Beatles, en el regne d’Ubú

‘Bala perdida’

Darren Aronofsky (10/10/2025)